"¡Al castigar als tirans no es deu
imitar llurs delictes!"
(Heraclea).
T. Livi. 24. 26.
Hui ha mort, millor dit, ha estat ajusticiat a mort, el ex dictador d’Irak Sadam Hussein. La condemna a la forca del ex dictador pels crims a la Humanitat l’han firmada els tribunals responsables del recent govern iraquià instaurat a Bagdad amb el vist i plau de l’administració nord-americana. Els kurds i chiítes han celebrat que Sadam fora penjat finalment, i des de la Casa Blanca se’ns diu que la mort del vell sàtrapa marca un moment crucial en la democràcia iraquiana.
La pena de mort és un fet ja de per sí força qüestionable des del punt de vista ètic. La pregunta és ¿és just, però, matar un tirà?
Hem conegut molts tirans al llarg de la història. En el món grecoromà foren molts els demagogs que, aprofitant la ignorància o la impotència del poble en crisi, arribaren al poder i l’exerciren de manera absoluta. Alguns tirans mantingueren aquesta sobirania durant prou de temps, com ara Dionís de Siracursa, que va tiranitzar els siracusans durant més de quaranta anys. I pensàveu que el rècord el tenien altres?
Hi ha una anècdota que ens explica la causa de la duració d’aquesta tirania a Siracusa. Hi havia una dona que tots els dies anava a resar al temple i pregar als deus demanant-los llarga vida per al tirà. Dionís es va sorprendre d’aquest fet i un dia es va arrimar a ella i li va preguntar curiós la raó del seu comportament. La dona li va respondre que quan ella era xicoteta hi havia un tirà terrible a qui tots desitjaven la mort. Quan finalment aquest fou assassinat, va arribar però un altre que va resultar encara pitjor que l’anterior. Potser açò és el que pensa també molta gent a Irak.
Per regla general els grecs i romans d’aleshores no acceptaven allò de mas vale malo conocido… Ans al contrari, no suportaven massa temps la falta de llibertat i sovint acabaven lliurant-se dels seus opressors d’una manera o d’una altra. Ben coneguda és, per exemple, la opinió que tenia Ciceró al respecte. L’escriptor romà repudiava la tirania i considerava fins i tot digne d’elogi qui arriscava la seua vida per donar mort a un tirà. El cas més notable entre el poble hel·lènic és el dels tiranicides Harmodi i Aristogitó, que foren considerats herois per haver assassinat el tirà Hiparc, el fill de Pisístrate, i els erigiren un monument que es convertí en símbol de la democràcia atenesa.
Les tiranies sovint eren derrocades amb violència, perquè mai els tirans tenien en compte les recomanacions dels savis i preferien posar a prova el seu destí. Qui sap si els tirans naixen per ser tirans i no poden renunciar a viure com la resta de ciutadans, una vegada s’instal·len en la omnipotència deshumanitzadora. Al Carib teniu un exemple, més bé patètic.
Ja ho deia Protàgores, l’home és per naturalesa salvatge i autodestructiu, necessita de les lleis per poder viure de forma respectuosa amb la comunitat. El sofista d’Abdera ens va donar una lliçó que molts podrien aplicar-se. La pressò és un instrument més a servei de la societat, però la condemna i el càstig no s’ha d’entendre com una forma de represalia o venjança, sinó un mitjà exemplar amb el que corregir conductes no cíviques.
