La deshumanización de la Educación

Hola, mis musas. Cerramos ya casi el blog este curso con las palabras de nuestra Calíope y sus reflexiones sobre los asuntos de los que hemos ido hablando en tutoria. Con alumnas como vosotras las humanidades, como decía vuestro rap, no son cosa del pasado, sino que tienen mucho, pero que mucho futuro. Nos vemos en él; en el futuro inmediato, vaya.

LA DESHUMANIZACIÓN DE LA EDUCACIÓN 

Andrea Rubio

1r Bachiller Humanístico

IES COTES BAIXES

ALCOI Junio 2016

Cada vez menos personas optan por la vía de las humanidades como una opción preferente entre las demás. Las causas que han llevado al desprestigio de las mismas son claras: no resultan útiles.

La orientación que ha recibido la educación moderna ha condenado ésta a convertirse en una fábrica de trabajadores. Constantemente se pregunta a los estudiantes qué quieren ser en el futuro, con qué profesión se introducirán en la sociedad y de qué forma resultarán útiles para ésta. Del mismo modo se ven obligados a tomar esta decisión de forma abrupta, guiados por el sentimiento de preferencia hacia una rama u otra, hecho que no hace sino enmascarar una razón más profunda. La razón con la que se orienta a elegir no es otro sino el interés puramente pragmático.

Los estudiantes se plantean los beneficios que tendrá una asignatura, un  cursillo o el aprendizaje de una habilidad determinada en el futuro. Todas aquellas disciplinas que no sirvan en la búsqueda de un trabajo que garantice un buen nivel de vida en una sociedad propiamente moderna serán desechadas en consecuencia por la misma, así como las personas que opten por ellas.

Viendo que la educación pierde su primera función que es la felicidad y la formación de personas y no de trabajadores que sirvan a un sistema colectivo y productivo, ¿de qué forma sobrevivirá aquello que se considera inútil en un sistema educativo meramente pragmático?

Vamos pues a poner de manifiesto que aquello que es considerado inútil, no lo es ni mucho menos. Aquellas asignaturas que comprenden la rama de las humanidades están siendo constantemente repudiadas y desprestigiadas sin razón y sin conocimiento, ya que la exclusión de las mismas conduce de forma inexorable a la deshumanización de la educación.

El ser humano se diferencia de los animales en el sentido de que sus acciones no están determinadas por la búsqueda de la utilidad de las mismas; a lo largo de la historia el ser humano ha confeccionado todo un entresijo de cosas inútiles que conforman nuestra cultura y que nos separan de forma irremediable del mundo animal. Otra diferencia sería el desarrollo de la razón, capacidad gracias a la cual el ser humano se eleva por encima del puro instinto dando paso a la cúspide de su razonamiento con la filosofía, la literatura, la música y el arte en generl.

Por lo tanto  la concepción de que estas materias no tienen cabida en la educación condena irremediablemente a la deshumanización de esta con la consiguiente pérdida de aquello que supera la ignorancia.

De Diceòpoli a Eratòstenes: Felicitacions als grecs del Cotes

Ben content he acabat aquesta setmana. Divendres vam rebre les notes de les proves PAU i els resultats de grec han segut excel·lents. Amb els quatre dels cinc alumnes que es presentaren s'ha arribat a una mitjana de 9.6, aconseguint, un any més, una de les més altes de totes les assignatures de l' ies cotes baixes. La meitat dels alumnes la vàren triar per a la fase general i els altres dos per a l'específica, aportant en qualsevol cas una nota important de cara a la nota final d'accés, que permetrà a tots cursar la carrera desitjada. No em cap doncs major satisfacció com a professor responsable de la matèria. Enhorabona a tots!

El camí no sempre ha seguit fàcil, perquè hem hagut d'aprendre, més depresa del que hauriem volgut, tota mena de fenòmens lingüístics d'un text literari plè de recursos estilistics i retòrics de l'època clàssica, que potser no tots els atenesos eren aleshores capaços d'entendre i valorar. Nosaltres ho em aconseguit, més o menys, en dos anys partint de zero. La meta assolida, per tal que puga tothom entendre millor el mèrit, es pot comparar amb l'aprenentatge que algú, sense idea d'anglès, podria fer en el mateix temps d'una peça teatral de Shakespeare. No és doncs casual que alguns alumnes de 1er, conscients de la dificultat de la matèria, decidiren deixar el grec i provar sort amb una assignatura nova, com ara Literatura Universal.

Els esforços realitzats al llarg d'aquestos dos últims anys han valgut doncs la pena i tothom ha rebut una merescuda recompensa. Però a no molt tardar oblidaran, de segur, com és el participi passiu del verb πράττω, en quin any van començar les guerres mèdiques o quin tipus d'oració introduix ὡϛ. Açò ja quasi no importa. Més difícil d'oblidar serán les històries qüotidianes de Diceòpoli i la seua familia amb les que ens vàrem introduïr amb la llengua i la cultura greca, així com Eratòstenes i la seua tràgica aventura amorosa que ens va acompanyar en 2n. Espere que recorden també els dibuixets amb que analitzavem els textos a la pissarra, els exercicis d'internet, els teatrets de classe, les eixides extraescolars i els debats dels últims cinc minuts de classe.
Tant de bò puguerem seguir aquesta tasca nostra formativa i educativa amb unes proves PAU més encaminades a valorar els aprenentatges significatius i que deixen major marge per a un ensenyament flexible i creatiu.

¿Quién quiere un pacto, oiga?

El Ministerio de Educación acaba de presentar el documento que se someterá a debate para un posible Pacto Social y Político sobre educación. Os copio algunos de los puntos más interesantes del borrador (¡se nota que estoy ocioso!).
Ya lo ha dicho A. Gabilondo, no es la panacea, así que no esperéis gran cosa. Se supone que se trata de ir avanzando. La cuestión es ¿hacia dónde? En el portal del Ministerio hay habilitada una página para remitir on-line sugerencias. Pero me da lata enviarla, pues a saber el caso que harán a la opinión pública. Dejo mis comentarios aquí (en negrita, junto al original en cursiva) con un poco de guasa, para los colegas lectores del blog que ya están de vuelta de todo.

Entre los Objetivos generales para la educación en la década 2010-2020, para responder a los nuevos retos de la sociedad del siglo XXI, están:

• Que todos los estudiantes finalicen la educación obligatoria con los conocimientos, competencias básicas y valores necesarios para su desarrollo personal y profesional, para su continuidad en estudios posteriores en el marco de la formación y el aprendizaje a lo largo de la vida. (¿Y si alguien no encaja en ese marco de formación? ¿Un aprendizaje durante toda la vida a base de exámenes? ¡Paren, que me bajo!)
• Introducir las tecnologías de la información y comunicación como instrumentos ordinarios de trabajo en las distintas áreas de conocimiento de todos los niveles educativos. (¡Dicho así las TIC suenan a instrumentos de tortura!)
• Promover un conjunto de medidas en el ámbito escolar y social con el fin de garantizar que todos los jóvenes se expresen con corrección, (de métodos comunicativos ni hablar) al menos, en un idioma extranjero, especialmente en inglés. (del plurilingüismo nos vamos olvidando, vaya.)
• Adoptar las medidas necesarias para que tanto la formación profesional inicial, la que se imparte en el sistema educativo, como la formación profesional permanente, y la formación para el empleo, respondan a las nuevas necesidades de los distintos sectores productivos. (Como nos vamos a quedar todos calvos, como decía aquél, peluqueros cuantos menos vayan saliendo mejor, que es un desperdicio, oiga)
• Promover la excelencia, la investigación, la innovación, la transferencia del conocimiento (¿igual querían decir compartir el conocimiento?), y la difusión de la cultura científica y humanística en la enseñanza universitaria. (ahí te quiero ver, Gabilondo!)
• Impulsar un gran acuerdo social que garantice la educación en los valores propios de una sociedad democráticamente avanzada, con especial implicación de las familias, el profesorado y los medios de comunicación. (¿Ya no harán en la tele otra edición del "Gran hermano"? ¿Y el "Tú sí que vales" tampoco? )
  

Hablando sobre Bachillerato el borrador continúa:
La duración del Bachillerato queda reforzada por la opción de orientación hacia el Bachillerato del último curso de la Educación Secundaria Obligatoria, lo que permitirá que cumpla mejor las funciones asignadas a esta etapa educativa. (Osea, que durará lo mismo, pero ahora en 4 ESO nos meterán temario similar al de Bachillerato)
Ello requiere, además, mantener la flexibilidad como principio rector del sistema educativo y del apoyo a los alumnos con dificultades en el estudio del primer curso de Bachillerato, al objeto de evitar su renuncia a continuar su formación. (Pues eso, que si alguien fracasa que sea por su culpa, por zoquete y no por la cantidad facilidades que se le brindan, joer)
Entre las medidas concretas está la de favorecer la coordinación entre los centros de enseñanza secundaria y las Universidades para que las pruebas de acceso a la Universidad se adecuen a los contenidos y funciones del Bachillerato. (Cualquiera diría que los especialistas PAU tienen los días contados si no bajan del Olimpo y se olvidan de sus infumables pruebas)

Hay un punto que trata de la excelencia en educación.
La equidad y la excelencia son dos principios incuestionables de las políticas orientadas a la mejora de la calidad de la educación desde una perspectiva que entiende la educación escolar como un instrumento básico para el progreso económico y social. (De la inteligencia emocional, la creatividad y la felicidad del individuo nada, para variar)
Por ello, del mismo modo que se organizan programas de refuerzo para el alumnado con mayores dificultades de aprendizaje, hay que organizar programas de profundización de conocimientos para el alumnado con mayor capacidad y motivación para aprender.
Propuestas :
- En el marco de los programas de cooperación territorial que se vienen desarrollando entre el Ministerio de Educación y las Comunidades Autónomas, se implantará un nuevo Programa de profundización de conocimientos dirigido al alumnado de Primaria y Secundaria con mayor capacidad y motivación para aprender. (¿Tipo el Programa sin programa Experimental de Ampliación Horaria de nuestra comunidad? No, gracias!)
- Crear una nueva línea de incentivos dirigidos al alumnado con mejores resultados. (¿No basta la recompensa de la nota? ¿Y la satisfacción personal por el esfuerzo realizado ?)

Las TIC están presentes, claro. Entre las propuestas están :
- Completar la implantación y el desarrollo del Programa Escuela 2.0, en colaboración y diálogo permanente con las Comunidades Autónomas, para la mejor adaptación a sus planes y programas. (Olvídense de blogs, redes sociales, wikis y otras tantas herramientas y servicios disponibles en red. Ale, todo el mundo migrando a la horrorosa Escola Lliurex de la Generalidad, ar!)
- Organizar planes específicos de formación permanente del profesorado para facilitarles la utilización de las tecnologías de la información y la comunicación en el trabajo que se desarrolla en el aula en las distintas áreas del conocimiento. (A ver, ¿de cuántas horas de reducción horaria por formación TIC estamos hablando?)
- Promover acuerdos con editoriales y otras instituciones proveedoras de contenidos para impulsar la elaboración de los contenidos de las distintas áreas de conocimiento en formato digital. (¿En qué quedamos? ¿no habíamos dicho algo de 2.0? )


Ya veremos cómo acaba la propuesta de pacto. Ahora la pelota está en el tejado de la oposición y resto de grupos parlamentarios, sindicatos y asociaciones de padres aparte. Seguro que el gobierno de nuestra comunidad entenderá de manera diametralmente opuesta lo de la calidad educativa.
Falta ver lo principal, claro, cómose destina la partida presupuestaria manejada de 1570 millones de euros a todos y cada una de estas medidas, para las que de nuevo no se consulta a los que estamos directamente implicados en el proceso educativo a diario.
En cualquier caso un pacto que dure por lo menos una década es necesario, para garantizar cierta estabilidad. Aunque me temo que al final lo único que se hará es introducir algún leve cambio en la normativa y no se afrontará una verdadera reforma del sistema educativo ni se abrirá el debate de fondo sobre el modelo de escuela que muchos anhelamos. Visto lo visto, no me extrañará que haya familias desencantadas que decidan seguir educando a sus niños en casa.

El pacto y el complejo de Electra

Els adolescents són rentables.

Els que es dediquen a guanyar diners dins de la indústria del cinema ho han tingut sempre clar. Ahí están els mil·lionaris ingresos de pel·líqules com ara Crepúsculo. La televisió, sobre tot ara la privada que seguix movent-se per la publicitat, no es queda tampoc enrere. Recordeu el recent programa Curso del 63, d'una finalitat educativa qüestionable. Un altre exemple en la programació dirigida a entretindre als més joves és la poc realista FyQ.

El passat diumenge va començar una sèrie titulada El Pacto. El seu argument ha generat ja certa polèmica i alguns dubten ja de que Tele 5 continúe emitint-la . De fet la Confederció de pares i alumnes ha sol·licitat ja que es retire. De fer-ho ens quedariem sense saber perquè set xicones d'un col·legi privat decidixen quedar-se prenyades a l'hora, per a disgust òbviament dels pares i preocupaciò dels educadors que veuen perillar el seu prestigi de centre transmisor de valors.

La cosa va complicant-se. Algunes comencen a tindre problemes de salut. Altres afronten problemes sentimentals i acaben trencant amb la seua parella -amb la que no havien comptat per engendrar a eixe fill!-, i quasi totes veuen agreujar i empitjorar la seua relació familiar. Però ninguna vol trencar el pacte de silenci i confesar la raò d'aquesta extranya decisió.

Hi ha però alguna cosa que no está del tot clara, doncs i ha una, la leader, que sembla haver volgut convèncer les seues amigues de l'ànima per tal de disimular així el seu propi embaraç desitjat per qüestions de cels. Concretament, els cels són vers la seua madrasta, qui ocupa l'atenció del seu benvolgut pare. És a dir, res nou, sinò el clàssic complexe d'Electra!

L'argument és una xorrada, però reconec, si més no, que está ben feta. Ahí es nota la mà de Fernando Colomo.

Seguim la discussió, si voleu, en la xarxa social.

El dia (a dia) del docent

Cada dia celebrem el dia de. I tots passen sense pena ni glòria, el dia de la dona, el de la fam, el de l'aigüa o el dia de la pau, i tots els anys seguim tenint els mateixos problemes que intentem recordar any rere any. Una altra cosa són el dia del pare o el de "san valentín", és clar, concebuts només per a consumir i per tant incompatibles amb els altres dies d'intencionalitat altruïsta, pacifista, ecologista, etc.

Hui era el dia del docent, i jo quasi no m'entere. Ningú no m'ha felicitat, xé!

Però, per què necesitem fixar un dia del docent? I qui el fixa en el calendari?

Les reivindicacions del professorat són ja conegudes: necesitem més recursos, formació i que se'ns tinga en compte a l'hora de decidir reformes educatives.

Aquestos dies, però, el que està surtint als mitjans de comunicació és únicament el tema de l'autoritat. Algunes comunitats han fixat ja lleis que preveuen penes per als que agredisquen als professors, considerats a partir d'ara autoritats públiques.

Jo crec que els problemes de disciplina i falta de respecte en classe, com els de casa, no es solucionen llegislant. Ens cal, sens dubte, més educació, per a que els nostres joves no acaben veient en el "botellón" la major diversió possible del cap de setmana.

En les famílies hem passat de la por a la figura paterna i de l'ús del vosté a l'amiguisme i la condescendència paternal. I en l'escola hem passat de l'excesiu autoritarisme dels professors d'altres èpoques dictatorials a la pèrdua de prestigi i importància social. La nostra tasca docent compta poc per a alguns pares, som qüestionats constantment i no pocs alumnes passen literalment d'allò que els professors diuen i no respecten les normes bàsiques de convivència. Tractar de recuperar l'autoritat a base de lleis amb penes disuasòries és simptomàtic d'una societat en crisi de valors cívics. És com haver de recordar a la gent que cal cedir el puesto en l'autobús o el metro als ancians o embarassades.

I vosaltres què penseu? Seguim la conversa, si voleu, en la xarxa social.

Deshumanitzats

Frustració i vergonya. Açò és el que sent últimament qui escriu aquest blog.

Ni carnestoltes, ni el certàmen Cine de Vanguardia han aconseguit fer-me oblidar la trista situació en la que es troba últimament l'educació al nostre país i en particular els estudis clàssics.
És lamentable que el rèdit polític i personal hagen estat l'únic interés de mesures i propostes tan antipedagògiques, absurdes i injustes com ara l'Educació a la Ciutadania en anglés, l'eliminació de l'optativa de Fonaments lèxics, l'adjudicació de Referents clàssics als especialistes d'Història o la introducció del xinés mandarí com a segona llengua extrangera.

No només no se'ns reconeix la tasca que venim fent els qui de manera plenament vocacional i amb una gran dosi d'entuasiasme ens dediquem a trasmetre el nostre llegat grecoromà, sinò que, reduïts a minims des de fa temps, som constantment qüestionats i ens hem convertit ja en una exòtica espècie en perill d'extinció.
Malament ens seguirán anant les coses si el que més ens importa és la productivitat, els beneficis econòmics i els interesos purament mercantilistes. Sense la formació íntegra de l'individu reproduirem un model de societat basat en el consum i l'especulació, la degradació del medi i l'explotació silenciosa dels més febles. Ja estem prou deshumanitzats.

Els nostres representants polítics responsables del futur de les noves generacions podrien prendre nota de la darrera iniciativa del govern de Grècia, que ha previst incloure l' espanyol en els instituts com a segona llengua extrangera, al costat del francès, l'italià o l'alemà. Segons he llegit al blog de Maraki, l'administraciò hel·lena contratarà interins d'entre els llicenciats en filologia hispànica o italiana amb menciò en hispàniques de les seues universitats.

Potser, si no canvien les coses, el plurilingüisme al que ací arribem siga finalment paregut al d'aquest video.

S.O.S. Referents clàssics i Fonaments lèxics en perill

L'altre dia, casualment, vaig escoltar una conversa entre una jove i sa mare mentre caminaven davant meu. Parlaven de la modalitat d'estudis a triar al Batxillerat. La mare li recordava la importància de conèixer civilitzacions antigues per aprendre del passat. La xiqueta, però, es mostrava partidària de les ciències, més atractives i amb major utilitat. Vaig estat temptat de ficar-me en la conversa, però quan em vaig decidir les dos canviaren de carrer. Aixina que no sabem com acabará la història. Segurament trie el mateix que els amics.

Nosaltres, els clàssics, hem començat a fer els deures, conscients de la necessitat de canvi metodològic de les nostres velles matèries, però imprescindibles per a la formació global de l'individu. Un canvi que passa necesàriament per la revisió del model de les PAU i que es fa necessari per tal d'acabar amb allò de les "llengües mortes" de la vox pupuli.

Només d'aquesta manera convencerem els orientadors dels centres perquè ajuden els xavals a triar opcions no tant en funció del poder adquisitiu que proporcionen els estudis, sinó la satisfació personal i el plaer que proporciona coneixer el món, l'èsser humà i les seues manifestacions artístiques.

Amb els buròcrates traumatitzats des de xicotets per les declinacions ens tocará seguir lluitant. En època de crisi econòmica la cultura i l'educació són les primeres en veure's afectades, com si foren un luxe prescindible. Es comença per les humanitats i s'intenta de nou reduir la presència d'allò que resulta menys productiu, la cultura clàssica.

Els rumors finalment s'han fet realitat. Una vegada més la nostra administració ens dona mostres del seu absolut desconeixement - o potser pitjor, el despreci- de la tasca que els professors de llatí i grec realitzem dia a dia. Malgrat els bons resultats de molts companys que li han dedicat no pocs esforços a preparar les optatives de Batxillerat que tant va costar introduïr al Païs Valencià, els recents esborranys de Conselleria preparats per a les pròximes negociacions amb els sindicats contemplen la desaparició de Fonaments lèxics i la pèrdua de Referents clàssics.

Ara més que mai tenim l'oportunitat de unir esforços gràcies a la ret. L'amic Miguel Ángel ens posava alerta i difonia la noticia. Álvaro posava nom a les sucessives impertiències d'aquest esborray. Domingo ens anima a que salvem les nostres matèries, preparant-nos un escrit de protesta i invitant-nos a que l'enviem massivament als sindicats.
I si no ens fan cas?
El problema ens afecta ara a nosaltres els valencians. Però la precària situació de les clàssiques és general i l'arrastrem des de fa temps. Si la diplomàcia no funciona potser siga el moment de plantejar-se una mobilització grossa per demanar a qui corresponga que els clàssics estiguen al lloc que es mereixen.

Oikemntns?

Educació i T Cs

View more presentations from Santi . (tags: educacion tic)

Educació + TIC = llibertat

La situació en la que ens deixa l’administració educativa és realment per a plorar en molts aspectes. Açò no impedix, però, que fem certa autocrítica.

No compartisc en absolut l'opinió dels qui pensen que els joves d'ara sabem menys que abans i que cada nova generació té menys nivell. El que ha canviat és la societat en conjunt, les relacions personals, les inquietuts i també les formes d'aprendre i d'ensenyar.

Jo no sé més que un xiquet de primària. Ni sabia tampoc, quan tenia quinze anys, el que saben hui els meus alumnes adolescents. Potser perquè no vaig xafar una escola fins als sis anyets. Aleshores no hi havia aquestes modernes guarderies on els més menuts aprenen a llegir. No només aprenen les lletres, és veritat. Als patis de les escoles infantils també aprenen aviat altres habilitats lingüístiques. A banda de l'anglès, els xiquets i xiquetes coneixen el misteriòs poder de les paraules, i també de les paraulotes, juntament amb el sentit de la possessió. Però acò és, potser, conseqüència inevitable de la socialització, necessari en el procés d'evolució de la condició humana.

I en aquest procés hui tenen un paper indiscutible les noves tecnologies, que lluny de ser una moda passatgera, pareix que han vingut per instal·lar-s'hi. La revolució digital és, sens dubte, un fenòmen d’una importància només comparable a l’aparició de la impremta. Fins que aquesta no existia els analfabets no sentien gaire la necesitat d’aprendre a llegir. El poble, a més a més, era més fácil de manipular, degut a la manca difusió de la cultura, privilegi d’una minoria culta, l’aristocràcia i els clergues. La cosa va canviar quan començaren a circular llibres per tot arreu. Qui no en sap res d’informàtica a nivell d'usuari hui pot tenir la mateixa sensació de pèrdua i desorientació.

En matèria d'ensenyament les noves tecnologies constituixen un recurs complementari val la pena conèixer per tal de no quedar fora del joc. En aquest sentit la rutina acadèmica, la falta de motivació i la por a allò desconegut són el nostre pitjor enemic. Es cert que hi ha gran quantitat de programes i aplicacions que canvien constantment, que allò que hui emprem demà queda ja obsolet, però també es veritat que en general el funcionament d'aquestos aparells cada vegada és més senzill. Ara és el moment d’aprendre alguna coseta que encara no saben els nostres alumnes, sovint experts només en el messenger i el tuenti. És a dir, tenim l’oportunitat d’anar per davant dels natius digitals en les nostres clases emprant ferramentes digitals atractives, abans que ells ens adelanten definitivament.

La meua nebodeta té quasi cinc anys i els reixos enguany li van portar un ordinador portàtil taronja de plástic, però funcional. L’altre dia me'l va ensenyar i em vaig quedar perplexe veient la facilitat amb que obri i tanca els jocs i com empra ja el ratolí. Per sort es va cansar pronte i vam passar a fer un puzzle de 100 peces de princeses. Ja se les coneix totes, perquè les ha vist en DVD, un aparell que també coneix, per supost. Una altra pantalla que li és familiar és la del mòbil. Ja sap que no només servix per parlar, sinò que hi caben fotos i videos. A este pas no tardará molt en enviar un SMS als seus pares per a que l'arrepleguen de l'escola.

No será el seu tio qui li compre una Nintendo per passar les hores matant monstres, ni una Wii per jugar partides de tennis amb un comandament a distància. Però serà inevitable que tard o pronte es conecte a Internet per xatejar, per baixar-se música o pujar les seus fotos en ret. Caldrà, però, estar molt d'amunt d'ella per tal que faça un ús adient d'Internet i no tinga massa confiances amb desconeguts internautes, ni publique la seua intimitat. A casa, però també a l'escola, ensenyarem als nostres fills a emprar les noves tecnologies no només com a fórmula d'oci, sinó també per buscar informació, produïr coneixement i compartir-lo.

Cada vegada els docents són més conscients de que el seu tradicional paper com a transmisors de coneixement hui ja no té sentit i de que els alumnes demanen ser protagonistes del seu propi procés d'aprenentatge. Es cert que poc podem fer quan les autoritats continuen centrant l'interés del sistema educatiu en el cultiu de la ment, en detriment del desenvolupament personal dels joves i de la seua formació crítica en valors. Ni els llibres ni els exàmens tradicionals escrits ens ajuden a potenciar allò que se'n diu intel·ligència emocional. I per seleccionar les ments més privilegiades en aquest món competitiu tendim a valorar allò que es recorda i no el que realment es sap, perquè el que interessa és potenciar la productivitat de la societat que hem construit. Dissortadament, de la felicitat de l'individu no tenim gaire temps d'ocupar-nos en les escoles.

Precisament per la manca de temps l'ús de les noves tecnologies s'imposa com a mitjà útil per tal d'assolir els continguts de formació de manera més ràpida i millor. Però no és tracta només de posar els mitjans tècnics per acabar ensenyant el mateix de sempre, sinò d’emprar-los amb un enfocament metodològic diferent que dinamitze la creativitat i la construcció personal del coneixement. Penjar els nostres apunts en la ret ens estalviarà fer fotocòpies, per exemple, però no farem que els alumnes siguen més autònoms. Si no canvia la idea de que un bon mestre no és aquell que explica molt, sinò el que és capaç d'inspirar, les tecnologies fracasaràn i res no transformarem. Però si ho aconseguim contribuirem a que els alumnes de hui esdevinguen homes més lliures del demà.

Cur magistri plorant?

La vaga de professors programada per hui des de la Plataforma per l'ensenyament públic finalment ha estat desconvocada. L'administració potser desitge entrar en raò i escoltar les lògiques demandes del col·lectiu docent que ve patint des de fa temps les seues mesures unilaterals, arbitràries i totalment antipedagògiques. Perquè ja estem farts de que es faça política de l'educació. Perquè aquesta és massa seriosa com per a fer experiments, vinguen de qui vinguen, siguen antics forenses o ilustres professors universitaris.

La presió social els ha fet als d'ací optar per una moratòria de l'aplicació de l'ensenyament bilingüe en anglès per a l'assignatura d'educació per a la ciutadania. Potser amb aquesta parada vullguen guanyar temps, recuperar credibilitat i esperar que el moviment social que s'ha alçat en contra vaja desunflant-se. Mentre tant molts professors seguirem plorant.

Los Profesores No Lloran

View more presentations or upload your own.

Presentació de l'amic Javi Guevara.

MEME: Passion Quilt

La red y el animado mundo de Chiron son así, un día dejas de navegar y te pierdes un sinfín de posts interesantes. Y de vez en cuando también algún compromiso que te llega en forma de meme.

Hace algunos días -perdonad el retraso- me lanzaron uno con un epígrafe en inglés las queridas Isabel y Mertxu, que anda rebotando por la blogosfera y que en esta ocasión no quiero dejar pasar.

Las normas de dicho meme son:

1. Postear una imagen o hacer/tomar/crear una propia que capture lo que más TE APASIONE que sea aprendido.
2. Darle a la imagen un breve título.
3. Titular el post “Meme: Passion Quilt”.
4. Enlazar esta entrada.
5. Incluir enlaces a 5 o más maestros o personas que transmiten conocimiento.

La imagen que me apetece utilizar es esta:


La titulo, como no podía ser de otra manera, FA CANIS, FA CANIS
y la explico, aunque me resulta difícil:

Me apasiona transmitir a l@s alumn@s la necesidad del conocimiento personal y el afán de superación. Y de vez en cuando lo conveniente de pararse un instante y observar el mundo a nuestro alrededor. Porque la vida es demasiado corta para tomársela en serio.

Paso el meme, porque creo que tienen mucho que decir, a:

1. Susana, que sé que está siempre ahí.
2. Manolo, para que siga estando.
3. Pepa, que no sabía que estaba.
4. Miguel Ángel, que está donde hay que estar.
5. Toñi, que estuvo y es.

Odissea 2008: reflexions

Per a molts ja ha finalitzat la primera experiència de competició on-line sobre cultura clàssica organitzada en terres valencianes.
El nivell dels participants ha segut molt elevat. Tots els grups ho han fet genial; jo no esperava menys dels meus alumnes. Els despistes i els nervis -els ordinadors van més lentos del que voldríem- ens han fet cometre alguns errors, però aixó está dins del "programa", xiquets.

Molts han tengut que deixar passar el veloç vaillex d'Ulises, però la travesía ha estat força enriquidora per a tots. Hem apres alguna cosa més que no sabíem de Roma i Grècia -sense fer classe!!- al temps que ens hem familiaritzat amb la ret i els "buscadors".
Ja mai oblidareu qué era la lustratio, per a qué servia l' opistodomos, perquè es feren famosos Dafnis i Cloe, qué va fer Ovidi per a que l'exiliaren o en qué consistix un epigrama. Totes aquestes coses mai no vos aportaran massa diners -a no ser en un concurs televisiu tipus Saber y ganar de la 2-, però formaran part del vostre bagatge cultural que anirá definint la vostra personalitat.

Desitjant que las diosas del olimpo Afrodita i Lucynthia arriben lo més llunt possible el pròxim dijous i deixen el pavelló alcoià ben alt, ací vos deixe mentres unes reflexions generals sobre l'ús de les noves tecnologíes.

Salvete omnes!

View Upload your own

Educando, que es gerundio

El post de hui el dediquem a l'educació en l'Antiguitat (lat.educatio> ducere/ gr. παιδεία> παιδεύω >παίς).

Els mestres no tenien massa paciència. Hi havia un mètode millor que el part de disciplina: el baculum. Veieu les dificultats que va tindre Romulus per fer classe de literatura llatina a Quintus, Marcus i Iulia.

View Upload your own

Amb la segona entrega de la nostra fotonovel.la, vos deixe un video colombià que il.lustra una miqueta cóm era la educació dels joves en Atenes. Classes de gimnàstica, llengua, plàstica... vos sona?

En tercer lloc una explicació grega més completa de les activitats ludico-pedagògiques dels joves atenesos. Ací teniu la transcripció dels textos en grec antic i la traducció simultànea al modern i una lliure al valenciá.

Salvete, discipuli et discipulae!
Χαίρετε, ώ παίδες!

Bill Gates y Mafalda: claves del éxito

En estos dias de ocio tengo tiempo de ver qué hace la gente del negocio. Al parecer al magnate Bill Gates lo van invitado desde hace tiempo a dar charlas en las escuelas norteamericanas para que asesore a los chavales y les dé consejos de cómo alcanzar el "éxito" en la vida. En esta presentación se resume el punto de vista del magnate: la escuela no nos prepara realmente para desenvolvernos con destreza en la sociedad. Además la política educativa de "vida fácil" ha originado supuestamente una generación sin concepto de la realidad y esta política ha llevado a las personas a fallar en sus vidas después de la formación escolar.

View Upload your own

Bill Gates no es profeta de mi devoción precisamente. Sus obras benéficas están muy bien, aunque más bien parecen pura operación de marketing. No lo considero un modelo ético a difundir entre los jóvenes. Está bien lo de la filosofía del esfuerzo, pero no enfocada hacia un único objetivo, a saber: el de la productividad, el beneficio económico o el enriquecimiento personal.

El fracaso escolar es fracaso de todos. Corregidme, si me equivoco, pero creo que la falta de tiempo para disfrutar de un aprendizaje más allá del exigido académicamente, de motivación intrínseca por el trabajo diario, o de autocrítica ante resultados negativos no son características exclusivas de nuestros alum@s.

Entre Bill Gates y Mafalda me quedo con esta última.

View Upload your own

Els clàssics al Levante: pocs, però bons

Els de clàssiques sempre hem segut pocs, però fins ara, i malgrat els esforços d'alguns per fer-nos desaparèixer, hem sobreviscut. A més a més m'atreviría a dir que ara precisament estem vivint un periode esperançador, no perquè els polítics estiguen ja convençuts de la importància de la cultura grecoromana i s'estiga pensant en una major presència de les nostres disciplines en l'ensenyament, sinó per l'ambient de renovació metodològica i afany de divulgació extraordinari protagonitzat per gran part del professorat.
Una prova del que estic dient la teniu en la notícia que recull aquest article del periòdic Levante. Fa anys sería impensable trovar en día diumenge, entre tantes notícies de cultura, aquesta breu referència a la tasca d'uns professors que creuen en allò que fan i transmeten entusiasme als inquiets alumnes de llatí, grec i cultura clàssica. Algú en l'administració hauria de prendre nota del que s'está fent.

La foto del diari electrònic no és massa bona, però crec reconèixer a l'amiga Conxa Pont, qui ens va deixar els vestidets per al curt que rodarem fa poc i a qui agraïsc des d'ací per la seua constant col.laboració.

L'article parla també de les jornades de Sagunt a les que está previst que anem en Abril (els 4 Eurets que heu pagat per al teatre, recordeu?). A banda de la reprensentació, per la vesprada realitzarem un taller. Aneu pensant quin voleu que fem dels molts oferits pels companys de culturaclasica.net

Opinion Polls & Market Research

No pasarán, o sí

És inevitable. Si no és a l'hora de dinar, després dels Simpson, és per la nit en la radio, però sempre surt algún polític fent declaracions que em posen de mala llet.

La ministra de Educació, Mercedes Cabrera, anunciava hui que els estudiants de batxillerat podrán passar de curs amb quatre assignatures suspeses. L'objectiu d'aquesta nova mesura, se'ns diu, és evitar l'abandonament dels xavals. No sabem de moment si és un projecte de llei que neix amb la intenció d'afegir-se in extremis abans de les eleccions a la ja polèmica LOE. Vull pensar que la señora ministra d'educació acabará finalment retirant aquest projecte com va fer també fa poc la seua colega de sanitat amb el tema dels vins, per altres raons.

Amb aquesta mesura evitaríem segurament l'abandonament dels estudiants de primer de Batx amb majors dificultats d'aprenentatje, però crearíem nous problemes en segon curs. Els promocionats d'aquesta manera mai no podrien seguir el ritme establert per les proves selectives d'accés a la universitat. Una mesura similar existix en l' ESO i tots sabem quins són els resultats dels alumnes que passen amb tres assignatures suspeses.

Però les declaracions que pitjor he rebut hui no han segut aquestes, sinò les del president Zapatero. El bò de ZP ens tornava a recordar que l'economía del país va de categoría, emprant un símil futbolístic. Espanya és leader en la Champions League de l'economía xé!

I jo ara em pregunte, si l'economía, la macroeconomía és clar, va tant bé, ¿per què no s'invertix més en educació? Per què no es dediquen més mitjos per millorar de debò la qualitat de l'ensenyament? No parle ara de la (des)atenció al professorat, j'ha ho he fet en un altre lloc. (Per cert la ministra no ha pensat alguna mesura per evitar l'abandonament dels professors?)

Si parlem dels alumnes, per què no es fa un seguiment seriòs que detecte els verdaders problemes de cada cas? La mesura més rápida i barata per evitar el fracàs escolar sería no donar notes directament o, millor, llevar els examens, au! Si aquesta idea no agrada, li'n faig un altra proposta a la ministra, (més costosa, aixó sí, però com l'economía va tan guay): que els instituts funcionen durant l'estiu amb classes de repàs i professors de la borsa de treball en atur. Açò sería realment donar atenció a la diversitat i primar la igualtat d'oportunitats pròpies d'una concepció democrática de l'ensenyament.

Aquest post l'escric en qualitat d' ex-tutor de Batx que es sent una mica frustrat per no haver tingut més temps disponible al llarg del curs per detectar i tractar amb ajuda de la nostra psicòloga els problemes personals que han tingut aquells xavals que, malgrat l'esforç, no han pogut finalment treure's el curs. Amb la mesura hui anunciada hauríen quedat ben contents.

Oposicions 2007 i altres reflexions estiuenques

Que les clàssiques estan mal no és una novetat. Que poden arribar a estar pitjor, vull pensar que no. I no perquè espere que l’administració vaja a preocupar-se i siga conscient de la importància de les nostres especialitats en la societat, assegurant una major presència de la cultura grecoromana en l’ensenyament. Ho pense perquè els professors, dels qui ha de partir l’espenta fonamental, estan cada vegada més implicats en la tasca docent.
Lluny queden els temps en què, si volies innovar una mica, en les teues classes només disposaves de les orientacions de l’apartat de didàctica publicat en la revista de la SEEC. Des de fa uns anys la feina que realitza la nostra Assessoria de Cultura Clàssica des del Cefire de Sagunt, fomentant la formació permanent amb cursos i seminaris, està contribuint sens dubte a que açò no pare. D’altra banda la ret avui ens ha facilitat la posta en comú de materials i experiències d'altres companys. Gràcies a plataformes com Chiron qui no es renova és perquè no vol. Per a molts la docència sense les TIC és ja algo imprescindible.
Les meues primeres converses sobre metodologia es remunten als anys d’estudiant universitari. Compartir pis amb una companya de carrera et permet, a banda de poder copiar-te els apunts- tindre algú que et done ànims i no decaure penedit de no haver triat uns altres estudis. Aquesta teràpia avui la substituí la blogosfera.
Una de les qüestions que sempre em va preocupar fou el tema de la pronunciació. Durant molt de temps vaig viure en la ignorància completa, gràcies als meus il·lustres professors, sobre tot pel que fa al grec. I què passava amb el llatí? Era correcta la pronunciació italiana? Per què la nostra no? Estudiar per a l’examen d’Horaci és el que hauries de fer millor, em recomanava la meua companya. Per aquella època enteníem que estudiar una llengua clàssica passava per empollar-se la gramàtica i copiar els textos en un full per tal d’omplir-los de ratlletes i posant etiquetes a cada paraula. Vaig suspendre Horaci, és clar, i també m’haguera caigut Tàcit si no haguera fet com Al Pacino en el Padrí, amagant l’arma en el lavabo.
Tenía un company que, al contrari meu, suspenia totes les matèries teòriques, però era brillant en les de traducció. No venia mai a classe, perquè es quedava a casa o al bar llegint els originals. Va estar molts anys fent de carter per Albacete, fins que li vaig perdre la pista. Espere que en algun moment es pugura presentar a les oposicions, abans que canviaren el sistema, llevant la part de traducció.
D’aquest nou sistema se n’ha parlat molt. Quasi tot el mon, com ara A. Ortolá, s’ha mostrat contrari, per dues raons: perquè suposadament obria les portes a gent d’altres especialitats i perquè ja no calia saber grec ni llatí. Lo primer no s’ha produït, i en qualsevol cas em pareixeria bé sempre que als clàssics ens deixaren optar per una plaça d’història o d’educació física. En aquest món globalitzat tot pot ser, oi? El segon argument és més conflictiu. A tots els filòlegs clàssics se’ls pressuposa un nivell suficient de coneixements per poder fer classes en secundària. Algú em comentava que la reducció de les proves pràctiques tenien com objectiu bàsic primar els mèrits dels interins. Potser tinga raò. Però és que tal vegada els interins saben traduir menys que els que han acabat fa poc la carrera? Vull pensar que en realitat el que es tendix a valorar és la capacitat de motivar els alumnes i d’ensenyar-los a que aprenguen a aprendre. Ser un excel·lent traductor no implica saber cóm ensenyar l’aorist. Per aixó, supose -a banda de les qüestions polítiques derivades- van suprimir els temes de la LOGSE, insistint en la programació i les unitats didàctiques. Jo llevaría fins i tot els temes de cultura, si més no, el de les laringals! Llevaría el tema 69 i posaria una sala amb ordinadors per a que feren una aplicació qualsevol. Llevaria el tema de l’oratòria i demanaria m’explicaren quin mètode cal emprar per aprendre a traduir l’Apología de Sòcrates de Xenofont. Si el que se’ns exigeix és competència lingüística, per què no es fa una entrevista i prou? en llatí o grec, és clar.

La meua enhorabona als que han aprovat, entre ells Mariví. Ho senc molt per Isra, Iaenus i la meua companya de pis en Valencia, que s'ho mereixíen tant.

Què significa realment ser professor?

Algunes respostes a aquest interrogant ens les va donar dimarts passat a la Núcia el professor de la Universitat de Nottingham Christopher Day en la conferència inaugural del 1er Congrés Internacional: Escola i TIC organitzat conjuntament amb el IV Fòrum Novadors.
Tot i que no va parlar del tema concret del congrés, va estar una de les xerrades més interessants, doncs va constatar una sèrie de dades que coincideixen amb el nostre sistema educatiu. El professor Day ha realitzat un projecte consistent en trobar els factors que determinen el grau d’efectivitat i motivació del professorat anglès de secundaria.
El professor Day va començar qüestionant una premissa per molts acceptada, a saber: a major experiència i anys en l’ensenyament es suposa automàticament un augment correlatiu de la competència docent? El seguiment del gran nombre de professors que van participar en el seu estudi –voluntàriament–, va demostrar que en realitat la trajectòria professional podia ser tant ascendent com descendent. És a dir, el nivell d’eficàcia pot ser òptim o dolent tant al començament com al final de la nostra carrera docent. Aquesta efectivitat no està relacionada només amb els resultats dels estudiants, sinó també amb la percepció i valoració dels propis professors.
L’heterogeneïtat dels casos requereix d’una classificació. El professor Day va establir fins a sis fases en la vida professional dels professors, que jo ací simplificaré: la primera, fins als quatre primers anys de docència, en la que el compromís pot ser positiu o negatiu, segons la complicitat que trobem en els altres companys i les satisfaccions o compensacions morals que puguem rebre de l’alumnat. Malgrat els obstacles i interferències derivades de l’administració, el professor que comença tindrà major grau de compromís si la direcció del centre té accessibilitat i capacitat d’involucrar al professorat mantenint el sentit de conjunt i establint estratègies que recolzen als professors en moments de vulnerabilitat. Jo coneixia una noia d’anglès que, quan va començar com interina, va tindre una experiència tan dolenta que va decidir canviar de professió. Fa temps que no la veig, potser ara estiga més tranquila i guanye més diners.
Jo em trobe, crec, al començament de la segona fase: “construcció de la identitat professional, experimentació i confiança en sí mateix”. Ací l’experiència a l’estranger reconec que m’ha enriquit molt.
La fase següent, quan passe dels 8 anys donant classe de “llengües mortes”, serà crucial, doncs, segons va constatar Day, suposa sempre un punt d’inflexió en la vida professional de tot professor/a. Es aleshores quan cadascú tira cap a un costat o cap a l’altre, bé mantenint la mateixa implicació o bé, al contrari, disminuint-la a causa de la desil·lusió, problemes incipients de salut o qüestions familiars. En el primer cas es pot produir paral·lelament un canvi d’identitat produït per una major ambició d’avançar professionalment. Atenció, perquè aquesta promoció o accés a càrrecs pot anar en detriment del nivell d’eficàcia en l’aula. És aleshores quan per aquestes noves responsabilitats es produeix, en el millor dels casos, el pas de professors eficaços a gestors eficaços.
A partir de la tercera fase el risc de perdre la motivació va en augment. Hi ha una menor capacitat per adaptar-se als canvis i per reciclar la nostra metodologia conforme s’apropa l’edat de jubilació. Les relacions personals al centre es deterioren o provoquen simplement indiferència. En aquesta darrera etapa tendim a implicar-nos poc o gens en el funcionament del centre o, al contrari, aprofitem el temps lliure que hem recuperat per dedicar-nos a qüestionar-ho tot amb crítiques poc constructives.
Al nostre territori necessitem estudis d’aquest tipus per tal de resoldre els seriosos problemes de l’àmbit educatiu. L’administració hauria de preocupar-se dels professors-orientadors-educadors, doncs de la seua satisfacció professional depèn en bona mesura la qualitat de l’ensenyament i no només de les lleis que modifiquen els plans d’estudi i els continguts de les matèries impartides.
Em quede amb aquestes conclusions de l’estudi:

• El sentit que tenen els professors amb una identitat professional positiva està associat amb el de benestar i satisfacció laboral, i és un factor clau per la seua efectivitat.
• Els professors necessiten tindre oportunitats regulars d’experimentar una ampli ventall de cursos formals i no formals adaptats a llurs interessos individuals, rellevants per a llurs necessitats específiques en les diferents fases de la seua vida professional. Un exemple d’aquestes necessitats fou l’èxit del congrés de la Núcia. Felicito des d’ací als organitzadors, ponents i companys participants.
• L’aprenentatge col·laboratiu dins de la mateixa escola o entre escoles diferents és una forma molt efectiva de formació continua. En el món de les clàssiques hi ha molta gent en fases diferents compromesa amb la seua tasca docent. Un bon exemple és el portal col·laboratiu Chiron.

La mona pelada o de cóm perdre els papers

No us porteu a engany. No vull parlar d’Esop. L’anomenada mona pelada és el catedràtic d’anglés i Cap de Departament del nostre institut. No és meua la comparació, que conste, sino seua. Amb ella em fa saber, responent via e-mail al meu post anterior, que me l'estic guanyant, perquè no sóc conscient d’on m’he ficat, com a pardillo que sóc. Aquesta darrera definició també és seua.

No vaig a reproduir-vos ací la contestació que em va enviar, per no embrutir el blog amb les seues desafiants i desagradables paraules de menyspreu vers la meua tasca com a docent. No es intenció meua continuar amb el culebrón, encara que açò podría augmentar l’audiència d’aquest blog, tan inútil al seu parer.

Només volía llençar aquesta pregunta: ¿us haveu trobat amb professors com aquest, que pensen que els de clàssiques que ensenyem "llengues mortes" en els centres en realitat estem omplint buits i que deuriem cobrar menys, ja que tenim menys alumnes i per tant, segons la seua lógica absurda, treballem menys i sóm menys productius a la societat? Vull pensar que ha segut mala sort la meua. Ego te absolvo B.

Literatura i política

L’any que ve entra en vigor la LOE i amb ella una nova assignatura que ja està provocant polèmica, l’educació per a la ciutadania. Mentre que per a alguns l’assignatura vulnera alguns dels principis constitucionals, ja que suposadament es fica en territori de l’àmbit familiar al tractar temes de l’educació emocional i/o sexual dels fills, per a altres es tracta simplement d’una assignatura que neix sense cap interès per afrontar els problemes reals dels joves, més pròpia de los “mundos de Yupi” que altra cosa. Particularment crec que és símptoma d’una societat en crisi de valors aquella que necessita dedicar hores de l’ensenyament a educar als futurs ciutadans en qüestions de convivència democràtica, respecte, solidaritat i drets humans. De les qüestions més pràctiques, com ara la falta de preparació del professorat i de recursos didàctics adients, així com la mínima importància que tindran en el currículum i els expedients aquestes hores també caldria parlar-ne. Ho farem un altre dia, o no.
Avui vull comentar un fet concret del nostre institut relacionat amb aquestes qüestions i d’altres més generals sobre la finalitat de l’ensenyament.
Als del club de lectura de l’institut ens han fet una proposta d’entrevista en un mitjà de comunicació local que, a nivell sobre tot nacional, no es caracteritza precisament per la seua imparcialitat informativa. Alguns col•laboradors del club es neguen a participar - postura del tot respectable- al•ludint qüestions de principis, però tampoc els pareix bé que hi anem altres.
Jo et pregunte ara, company: què són els principis? Jo diria que de vegades són només això, principis que no porten enlloc, doncs ens impedeixen arribar al final feliç.
Com deia Protàgores la veritat absoluta no existeix, doncs és quelcom totalment subjectiu i relatiu. Per això, si tenim predisposició, talant, sentit de l’humor o com vulgueu dir-li, cal que substituïm el criteri que nosaltres tenim sobre la realitat i, en lloc d’imposar-lo o ignorar els demés, tractar de trobar el bé comú.
Potser algo d’açò és el que feren els polítics durant la transició. Un d’ells va dir fa poc -en una emissora diferent-, parlant del procés de pau obert per Zapatero amb l’organització ETA, que no hi ha cap llei escrita que permeta a un govern democràtic dialogar amb terroristes. Això, insistia Santiago Carrillo, és fer política. I n’estic d’acord. Sempre m’ha paregut dolenta aquella frase popular que diu: “d’on no hi ha no es pot treure”. Crec que de tothom -i totdona- es pot treure sempre algo positiu i donar un pas endavant en el coneixement i respecte mutu. I si tinc un principi aquest és no pagar amb la mateixa moneda als qui actuen en contra dels meus principis.
A ningú se li escapa que els mitjans de comunicació, entitats privades o públiques, etc. estan sovint condicionats per la política -o al revés-. Però ha de estar també l’educació sotmesa a les ideologies? Hem de fer política des dels centres? Supose que sí, però entenc que la política, si fa no fa, és la recerca del benestar d’aquells que conviuen dins d’una societat. Parlem de llibres i despertem l’esperit crític si volem tindre xavals sans i lliures.