dimarts, 3 d’abril de 2007

Literatura i política

L’any que ve entra en vigor la LOE i amb ella una nova assignatura que ja està provocant polèmica, l’educació per a la ciutadania. Mentre que per a alguns l’assignatura vulnera alguns dels principis constitucionals, ja que suposadament es fica en territori de l’àmbit familiar al tractar temes de l’educació emocional i/o sexual dels fills, per a altres es tracta simplement d’una assignatura que neix sense cap interès per afrontar els problemes reals dels joves, més pròpia de los “mundos de Yupi” que altra cosa. Particularment crec que és símptoma d’una societat en crisi de valors aquella que necessita dedicar hores de l’ensenyament a educar als futurs ciutadans en qüestions de convivència democràtica, respecte, solidaritat i drets humans. De les qüestions més pràctiques, com ara la falta de preparació del professorat i de recursos didàctics adients, així com la mínima importància que tindran en el currículum i els expedients aquestes hores també caldria parlar-ne. Ho farem un altre dia, o no.
Avui vull comentar un fet concret del nostre institut relacionat amb aquestes qüestions i d’altres més generals sobre la finalitat de l’ensenyament.
Als del club de lectura de l’institut ens han fet una proposta d’entrevista en un mitjà de comunicació local que, a nivell sobre tot nacional, no es caracteritza precisament per la seua imparcialitat informativa. Alguns col•laboradors del club es neguen a participar - postura del tot respectable- al•ludint qüestions de principis, però tampoc els pareix bé que hi anem altres.
Jo et pregunte ara, company: què són els principis? Jo diria que de vegades són només això, principis que no porten enlloc, doncs ens impedeixen arribar al final feliç.
Com deia Protàgores la veritat absoluta no existeix, doncs és quelcom totalment subjectiu i relatiu. Per això, si tenim predisposició, talant, sentit de l’humor o com vulgueu dir-li, cal que substituïm el criteri que nosaltres tenim sobre la realitat i, en lloc d’imposar-lo o ignorar els demés, tractar de trobar el bé comú.
Potser algo d’açò és el que feren els polítics durant la transició. Un d’ells va dir fa poc -en una emissora diferent-, parlant del procés de pau obert per Zapatero amb l’organització ETA, que no hi ha cap llei escrita que permeta a un govern democràtic dialogar amb terroristes. Això, insistia Santiago Carrillo, és fer política. I n’estic d’acord. Sempre m’ha paregut dolenta aquella frase popular que diu: “d’on no hi ha no es pot treure”. Crec que de tothom -i totdona- es pot treure sempre algo positiu i donar un pas endavant en el coneixement i respecte mutu. I si tinc un principi aquest és no pagar amb la mateixa moneda als qui actuen en contra dels meus principis.
A ningú se li escapa que els mitjans de comunicació, entitats privades o públiques, etc. estan sovint condicionats per la política -o al revés-. Però ha de estar també l’educació sotmesa a les ideologies? Hem de fer política des dels centres? Supose que sí, però entenc que la política, si fa no fa, és la recerca del benestar d’aquells que conviuen dins d’una societat. Parlem de llibres i despertem l’esperit crític si volem tindre xavals sans i lliures.