El sueño de Hipatia

Fa uns mesos ningú no la coneixia. Ágora, que ha estat mereixedora a criteri de l'Acadèmia de Cinema espanyola de vuit Goya, la ha rescatat de l'oblit. Estem parlant d'Hipàtia d'Alexandria.

La pel·lícula d'Amenábar ha despertat un gran interés per aquesta dona i les ventes de novel·les històriques i monografies centrades en aquest singular personatge han augmentat considerablement. Les llibreries están ara plenes d'obres noves o antigues reeditades sobre la filòsofa i astrònoma grega. Aprofitant l'èxit del film s'ha publicat fins i tot una novel·la basada en la mateixa història narrada per Amenábar amb el mateix titol.
Una de les novel·les més recomanables, la composició de la qual va coincidir amb la direcció d'Àgora, és El sueño de Hipatia, del prolífic José Calvo Poyato.
Vos deixe ací un fragment, per animar-vos a que la llegiu. És, sens dubte, una forma entretinguda d'aprendre moltes coses sobre aquest poc conegut periode de la cultura grecoromana.
Agraïsc des d'ací a l'autor pel permis que m'ha concedit per a poder publicar al blog aquesta desastrosa lectura meua.

The Reader: un emotiu referent homèric

"¿Cuánto puede equivocarse uno?"
Aquesta es una de les reflexions finals que fa el protagonista de "El Lector".

Crec que jo no m'enganye si afirme que es tracta realment d'una de les millors pel·lícules de l'any, potser lo més interessant que está projectant-se aquestos dies en els nostres "cines de palomitas" d'Alcoi. Els actors están molt convincents, la història molt ben narrada i la trama força emocionant.

El film está basat en l'homònima novel·la de Bernhard Schlink. A diferència d'altres obres inspirades en la Segona Guerra Mundial, ací el tema de l'holocaust nazi está tractat des d'una nova perspectiva. Els morts i els camps d'extermini es presenten com a fatal resultat en alguns casos de la ignorància i la por, errors que no eximeixen de responsabilitat, però que ens poden arribar a qüestionar la fràgil linea que separa llei i moral, sobre tot si som capaços de reconèixer els errors propis. El nazisme n'és doncs el rerefons de la història, un pretext per contar el que passa abans i després de la guerra entre dos persones de classes socials diferents i d'edats diferents , però als qui Eros i la Fortuna unixen durant un estiu.

The Reader (El Lector) - Trailer español

El jove Michael Berg, fill d'una acabalada familia alemana, descubreix l'amor en casa de Hanna Schmitz, una humil i solitària cobradora de bitllets del tranvia. Al seu torn aquesta descobreix el plaer de viatjar amb la fantasia i la literatura. Michael començará a mostrar-li altres mons a la seua amant amb una peça clàssica, l'Odissea.

Al llarg del film s'ascolta un parell de vegades l'inici de les aventures de l'heroi homèric. Hi ha a més a més una escena en la que el protagonista fa un parell de cites en llatí i en grec que ens venen a mostrar la capacitat de seducció del llenguatge i el misteri de les paraules, així com, indirectament, la importància dels clàssics com a font essencial de coneixement.

Però el referent literari va més enllà, está en la estructura mateixa de l'obra. Crec que l'autor ha tingut en ment l'idea esencial de l'Odissea com viatje cíclic. De fet el mestre d'escola de Michael comenta a classe que Homer el que vol presentar no és tant un heroi en el seu afany per tornar a casa, sinò la importància de l'aprenentatge mitjançant les experiències. I entre aquestes están també els errors, dels quals s'apren sempre una lliçò, tot i que de vegades massa tard. Perquè, com acaba rexoneixent la pròpia protagonista condemnada a cadena perpètua, allò que al final compta, per a bé o per a mal, no és el que sentim, sinò allò que fem.

Com Odisseu quan arriba finalment a Ítaca i troba el seu fill Telèmac, Michael, convertit ja en una advocat de prestigi, torna al seu lloc d'origen per retrobar-se amb la seua filla. En una emotiva escena d'anagnòrisi davant la tomba de Hanna, la jove reconeix per fi al seu pare. Michael-Odisseu obrirá aleshores el seu cor per contar-li com va descobrir l'illa de Hanna-Calipso, i com la llei de vida-Zeus el va portar cap altres indrets.

El hombre de Esparta en Alcoy

¿Açò pujará la nota? ¿Ens posaràs un possitiu, veritat?

És la pregunta típica que tots els alumnes fan quan participen en alguna activitat extraordinària a iniciativa del profe. Tot influeix, sol contestestar jo de manera poc concreta, perquè sé que a la fí de l’activitat els xavals ja no se’n recorden, ni els interessa ja tant la valoració acadèmica del que han fet. Ser protagonista del teu propi aprenentatge és una compensació personal que no té equivalent numèric.
Un exemple recent d’açò va ocòrrer el passat dimecres. L’autor de El Hombre de Esparta, Antonio Penadés, havia acceptat amablement la invitació a passar una estona amb nosaltres. Abans de deleitar-nos parlant sobre el plaer de la lectura, la necessitat innata de l’home de narrar i escoltar històries, i sobre el miracle i meravella irrepetible del que va suposar la cultura grega a Occident, les alumnes Afrodita, Dafne, Rosa i Eris –en els papers de pitonisa, sacerdotissa 1, sacerdotissa 2, i sacerdotissa 3- ens van oferir una petita representació de l’oracle de Delfos a mena de presentació del jove escriptor i amic valenciá.

Agraïsc des d’ací als companys del club de lectura que em van ajudar a organitzar l’event, a Antonio per dedicar-nos part del seu temps compartint la seua passió pel món antic i la novel.la històrica, als alumnes que seguiren l’acte amb interés i a les que col.laboraren activament sense pensar massa en la nota.