divendres, 6 de juliol de 2007

Què significa realment ser professor?

Algunes respostes a aquest interrogant ens les va donar dimarts passat a la Núcia el professor de la Universitat de Nottingham Christopher Day en la conferència inaugural del 1er Congrés Internacional: Escola i TIC organitzat conjuntament amb el IV Fòrum Novadors.
Tot i que no va parlar del tema concret del congrés, va estar una de les xerrades més interessants, doncs va constatar una sèrie de dades que coincideixen amb el nostre sistema educatiu. El professor Day ha realitzat un projecte consistent en trobar els factors que determinen el grau d’efectivitat i motivació del professorat anglès de secundaria.
El professor Day va començar qüestionant una premissa per molts acceptada, a saber: a major experiència i anys en l’ensenyament es suposa automàticament un augment correlatiu de la competència docent? El seguiment del gran nombre de professors que van participar en el seu estudi –voluntàriament–, va demostrar que en realitat la trajectòria professional podia ser tant ascendent com descendent. És a dir, el nivell d’eficàcia pot ser òptim o dolent tant al començament com al final de la nostra carrera docent. Aquesta efectivitat no està relacionada només amb els resultats dels estudiants, sinó també amb la percepció i valoració dels propis professors.
L’heterogeneïtat dels casos requereix d’una classificació. El professor Day va establir fins a sis fases en la vida professional dels professors, que jo ací simplificaré: la primera, fins als quatre primers anys de docència, en la que el compromís pot ser positiu o negatiu, segons la complicitat que trobem en els altres companys i les satisfaccions o compensacions morals que puguem rebre de l’alumnat. Malgrat els obstacles i interferències derivades de l’administració, el professor que comença tindrà major grau de compromís si la direcció del centre té accessibilitat i capacitat d’involucrar al professorat mantenint el sentit de conjunt i establint estratègies que recolzen als professors en moments de vulnerabilitat. Jo coneixia una noia d’anglès que, quan va començar com interina, va tindre una experiència tan dolenta que va decidir canviar de professió. Fa temps que no la veig, potser ara estiga més tranquila i guanye més diners.
Jo em trobe, crec, al començament de la segona fase: “construcció de la identitat professional, experimentació i confiança en sí mateix”. Ací l’experiència a l’estranger reconec que m’ha enriquit molt.
La fase següent, quan passe dels 8 anys donant classe de “llengües mortes”, serà crucial, doncs, segons va constatar Day, suposa sempre un punt d’inflexió en la vida professional de tot professor/a. Es aleshores quan cadascú tira cap a un costat o cap a l’altre, bé mantenint la mateixa implicació o bé, al contrari, disminuint-la a causa de la desil·lusió, problemes incipients de salut o qüestions familiars. En el primer cas es pot produir paral·lelament un canvi d’identitat produït per una major ambició d’avançar professionalment. Atenció, perquè aquesta promoció o accés a càrrecs pot anar en detriment del nivell d’eficàcia en l’aula. És aleshores quan per aquestes noves responsabilitats es produeix, en el millor dels casos, el pas de professors eficaços a gestors eficaços.
A partir de la tercera fase el risc de perdre la motivació va en augment. Hi ha una menor capacitat per adaptar-se als canvis i per reciclar la nostra metodologia conforme s’apropa l’edat de jubilació. Les relacions personals al centre es deterioren o provoquen simplement indiferència. En aquesta darrera etapa tendim a implicar-nos poc o gens en el funcionament del centre o, al contrari, aprofitem el temps lliure que hem recuperat per dedicar-nos a qüestionar-ho tot amb crítiques poc constructives.
Al nostre territori necessitem estudis d’aquest tipus per tal de resoldre els seriosos problemes de l’àmbit educatiu. L’administració hauria de preocupar-se dels professors-orientadors-educadors, doncs de la seua satisfacció professional depèn en bona mesura la qualitat de l’ensenyament i no només de les lleis que modifiquen els plans d’estudi i els continguts de les matèries impartides.
Em quede amb aquestes conclusions de l’estudi:

  • El sentit que tenen els professors amb una identitat professional positiva està associat amb el de benestar i satisfacció laboral, i és un factor clau per la seua efectivitat.
  • Els professors necessiten tindre oportunitats regulars d’experimentar una ampli ventall de cursos formals i no formals adaptats a llurs interessos individuals, rellevants per a llurs necessitats específiques en les diferents fases de la seua vida professional. Un exemple d’aquestes necessitats fou l’èxit del congrés de la Núcia. Felicito des d’ací als organitzadors, ponents i companys participants.
  • L’aprenentatge col·laboratiu dins de la mateixa escola o entre escoles diferents és una forma molt efectiva de formació continua. En el món de les clàssiques hi ha molta gent en fases diferents compromesa amb la seua tasca docent. Un bon exemple és el portal col·laboratiu Chiron.

2 comentaris:

Magister-Διδασκαλος ha dit...

Molt interessnt el que expliques de la conferència.
Cada professor és diferent i es mou per motivacions diverses. De totes maneres, hi ha una cosa que és 'condicio sine qua non': la vocació per ensenyar. No n'hi ha prou, però sense ella no pot existir educació de veritat. Després vindrà tot allò altre (motivacions, ambient professional...).
Ah! Jo, que porto molts anys ensenyant hi disfruto cada dia més. Tot i que reconec que sóc una mica 'rara avis'.
Salutacions i gràcies pel resum de la conferència.
Lluís.

santi ha dit...

Estic d'acord. Primer vocació, després companyerisme i recolzament moral. Una mica de reconeixement social i mims de l'administració no vendria gens mal, encara que no s'espera. Gràcies a tu per llegir-me.