Que les clàssiques estan mal no és una novetat. Que poden arribar a estar pitjor, vull pensar que no. I no perquè espere que l’administració vaja a preocupar-se i siga conscient de la importància de les nostres especialitats en la societat, assegurant una major presència de la cultura grecoromana en l’ensenyament. Ho pense perquè els professors, dels qui ha de partir l’espenta fonamental, estan cada vegada més implicats en la tasca docent.
Lluny queden els temps en què, si volies innovar una mica, en les teues classes només disposaves de les orientacions de l’apartat de didàctica publicat en la revista de la SEEC. Des de fa uns anys la feina que realitza la nostra Assessoria de Cultura Clàssica des del Cefire de Sagunt, fomentant la formació permanent amb cursos i seminaris, està contribuint sens dubte a que açò no pare. D’altra banda la ret avui ens ha facilitat la posta en comú de materials i experiències d'altres companys. Gràcies a plataformes com Chiron qui no es renova és perquè no vol. Per a molts la docència sense les TIC és ja algo imprescindible.
Les meues primeres converses sobre metodologia es remunten als anys d’estudiant universitari. Compartir pis amb una companya de carrera et permet, a banda de poder copiar-te els apunts- tindre algú que et done ànims i no decaure penedit de no haver triat uns altres estudis. Aquesta teràpia avui la substituí la blogosfera.
Una de les qüestions que sempre em va preocupar fou el tema de la pronunciació. Durant molt de temps vaig viure en la ignorància completa, gràcies als meus il·lustres professors, sobre tot pel que fa al grec. I què passava amb el llatí? Era correcta la pronunciació italiana? Per què la nostra no? Estudiar per a l’examen d’Horaci és el que hauries de fer millor, em recomanava la meua companya. Per aquella època enteníem que estudiar una llengua clàssica passava per empollar-se la gramàtica i copiar els textos en un full per tal d’omplir-los de ratlletes i posant etiquetes a cada paraula. Vaig suspendre Horaci, és clar, i també m’haguera caigut Tàcit si no haguera fet com Al Pacino en el Padrí, amagant l’arma en el lavabo.
Tenía un company que, al contrari meu, suspenia totes les matèries teòriques, però era brillant en les de traducció. No venia mai a classe, perquè es quedava a casa o al bar llegint els originals. Va estar molts anys fent de carter per Albacete, fins que li vaig perdre la pista. Espere que en algun moment es pugura presentar a les oposicions, abans que canviaren el sistema, llevant la part de traducció.
D’aquest nou sistema se n’ha parlat molt. Quasi tot el mon, com ara A. Ortolá, s’ha mostrat contrari, per dues raons: perquè suposadament obria les portes a gent d’altres especialitats i perquè ja no calia saber grec ni llatí. Lo primer no s’ha produït, i en qualsevol cas em pareixeria bé sempre que als clàssics ens deixaren optar per una plaça d’història o d’educació física. En aquest món globalitzat tot pot ser, oi? El segon argument és més conflictiu. A tots els filòlegs clàssics se’ls pressuposa un nivell suficient de coneixements per poder fer classes en secundària. Algú em comentava que la reducció de les proves pràctiques tenien com objectiu bàsic primar els mèrits dels interins. Potser tinga raò. Però és que tal vegada els interins saben traduir menys que els que han acabat fa poc la carrera? Vull pensar que en realitat el que es tendix a valorar és la capacitat de motivar els alumnes i d’ensenyar-los a que aprenguen a aprendre. Ser un excel·lent traductor no implica saber cóm ensenyar l’aorist. Per aixó, supose -a banda de les qüestions polítiques derivades- van suprimir els temes de la LOGSE, insistint en la programació i les unitats didàctiques. Jo llevaría fins i tot els temes de cultura, si més no, el de les laringals! Llevaría el tema 69 i posaria una sala amb ordinadors per a que feren una aplicació qualsevol. Llevaria el tema de l’oratòria i demanaria m’explicaren quin mètode cal emprar per aprendre a traduir l’Apología de Sòcrates de Xenofont. Si el que se’ns exigeix és competència lingüística, per què no es fa una entrevista i prou? en llatí o grec, és clar.
Lluny queden els temps en què, si volies innovar una mica, en les teues classes només disposaves de les orientacions de l’apartat de didàctica publicat en la revista de la SEEC. Des de fa uns anys la feina que realitza la nostra Assessoria de Cultura Clàssica des del Cefire de Sagunt, fomentant la formació permanent amb cursos i seminaris, està contribuint sens dubte a que açò no pare. D’altra banda la ret avui ens ha facilitat la posta en comú de materials i experiències d'altres companys. Gràcies a plataformes com Chiron qui no es renova és perquè no vol. Per a molts la docència sense les TIC és ja algo imprescindible.
Les meues primeres converses sobre metodologia es remunten als anys d’estudiant universitari. Compartir pis amb una companya de carrera et permet, a banda de poder copiar-te els apunts- tindre algú que et done ànims i no decaure penedit de no haver triat uns altres estudis. Aquesta teràpia avui la substituí la blogosfera.
Una de les qüestions que sempre em va preocupar fou el tema de la pronunciació. Durant molt de temps vaig viure en la ignorància completa, gràcies als meus il·lustres professors, sobre tot pel que fa al grec. I què passava amb el llatí? Era correcta la pronunciació italiana? Per què la nostra no? Estudiar per a l’examen d’Horaci és el que hauries de fer millor, em recomanava la meua companya. Per aquella època enteníem que estudiar una llengua clàssica passava per empollar-se la gramàtica i copiar els textos en un full per tal d’omplir-los de ratlletes i posant etiquetes a cada paraula. Vaig suspendre Horaci, és clar, i també m’haguera caigut Tàcit si no haguera fet com Al Pacino en el Padrí, amagant l’arma en el lavabo.
Tenía un company que, al contrari meu, suspenia totes les matèries teòriques, però era brillant en les de traducció. No venia mai a classe, perquè es quedava a casa o al bar llegint els originals. Va estar molts anys fent de carter per Albacete, fins que li vaig perdre la pista. Espere que en algun moment es pugura presentar a les oposicions, abans que canviaren el sistema, llevant la part de traducció.
D’aquest nou sistema se n’ha parlat molt. Quasi tot el mon, com ara A. Ortolá, s’ha mostrat contrari, per dues raons: perquè suposadament obria les portes a gent d’altres especialitats i perquè ja no calia saber grec ni llatí. Lo primer no s’ha produït, i en qualsevol cas em pareixeria bé sempre que als clàssics ens deixaren optar per una plaça d’història o d’educació física. En aquest món globalitzat tot pot ser, oi? El segon argument és més conflictiu. A tots els filòlegs clàssics se’ls pressuposa un nivell suficient de coneixements per poder fer classes en secundària. Algú em comentava que la reducció de les proves pràctiques tenien com objectiu bàsic primar els mèrits dels interins. Potser tinga raò. Però és que tal vegada els interins saben traduir menys que els que han acabat fa poc la carrera? Vull pensar que en realitat el que es tendix a valorar és la capacitat de motivar els alumnes i d’ensenyar-los a que aprenguen a aprendre. Ser un excel·lent traductor no implica saber cóm ensenyar l’aorist. Per aixó, supose -a banda de les qüestions polítiques derivades- van suprimir els temes de la LOGSE, insistint en la programació i les unitats didàctiques. Jo llevaría fins i tot els temes de cultura, si més no, el de les laringals! Llevaría el tema 69 i posaria una sala amb ordinadors per a que feren una aplicació qualsevol. Llevaria el tema de l’oratòria i demanaria m’explicaren quin mètode cal emprar per aprendre a traduir l’Apología de Sòcrates de Xenofont. Si el que se’ns exigeix és competència lingüística, per què no es fa una entrevista i prou? en llatí o grec, és clar.
