Safo i l'amor

Per celebrar els dies aquestos, i relaxar-nos una mica a última hora de hui divendres, us deixe ací, xiquetes, un par de cançons de la poetisa Safo.

Com sabeu, ella era de Lesbos i escrivia en eoli. Entre les característiques d'aquest dialecte está, per exemple, l'ús de -α on l'àtic presenta -η.

EL MÉS BONIC

Uns diuen que un exèrcit de jinets, altres d’infants,
i altres una flota de naus, sobre la negra terra
és el més bonic; però jo dic que és el que un estima
 I és molt senzill fer entendre això a qualsevol;car Hèlena, que sobrepassava de molt en bellesa els humans,
va deixar el marit més honorable
i va anar a Troia navegant,
i ni de la filla ni dels pares es recordà per res

Οἱ μὲν ἰππήων στρότον οἱ δὲ πέσδων
οἰ δὲ νάων φαῖσ ̓ ἐπὶ γᾶν μέλαιναν
ἔμμεναι κάλλιστον, ἔγω δὲ κῆν ̓ ὄττω τις ἔραται

Escolta ara els versos en paraules de Farina, un dels protagonistes de la película Mediterraneo

ΘΕΛΩ ΤΙ Τ ́ ΕΙΠΗΝ

θέλω τί τ᾽ εἴπην, ἀλλά με κωλύει αἴδως.

αἰ δ᾽ ἦχες ἔσλων ἴμερον ἢ κάλων,

καὶ μή τί τ᾽ εἴπην γλῶσσ᾽ ἐκύκα κάκον,

αἴδως κε νῦν σ᾽ οὐκ ἦχεν ὄππατ᾽,

ἀλλ᾽ ἔλεγες περὶ τῶ δικαίως.

VULL DIR-TE UNA COSA

Vull dir-te una cosa, però m’atura la vergonya.
Si tingueres desitjos de bondat i bellessa la teua llengua no ordiria infàmies,
no tendries vergonya sota els ulls,
car de justicia parlaries sempre.
Dolça mare meua, no puc treballar,
el fus se’m cau d’ entre els dits.
Afrodita m’ha omplit el cor
d’amor per un bell adolescent
i jo em sucumbe a aquest amor.

La cantant Eleftheria Arvanitaki canta els versos de Safo amb música de Nikos Xidakis, transcrits al grec modern per un altre gran poeta grec, Odiseas Elitis.

δέδυκε μεν ἀ σελάννα

Γρήγορα η ώρα πέρασε, μεσάνυχτα κοντεύουν,

πάει το φεγγάρι, πάει και η Πούλια, βασιλέψανε

και μόνο εγώ κείτομαι δω μονάχη κι έρημη.

Ο Έρωτας που βάσανα μοιράζει, ο Έρωτας

που παραμύθια πλάθει άρπαξε την ψυχή μου

και την τράνταξε ίδια καθώς αγέρας απ’ τα βουνά

Rápido pasó el tiempo, la medianoche está cerca,

se va la luna, las Pléyades, se ocultan,

y yo duermo aquí, sola y deshabitada.

El amor que depara sufrimientos, el amor

que inventa cuentos, me ha robado el alma

y la estremece del mismo modo que el viento de las montañas

azota, golpea sobre las encinas ululando.