Amb el record d'un bon amic comencem enguany el curs una mica més tristos. Ens ha deixat fa unes setmanes el nostre benvolgut Juanvi, l'incansable Hermes de la gens clàssica. I ho ha fet tant sobtadament quasi que costa encara assimilar que ja no veurem més una persona amb tanta energia i vitalitat, il·lusió per la seua feina i simpatia amb tothom. Una pèrdua que ens deixa a tots orfes.
Vull, però, quedar-me, amb tot el que amb ell hem guanyat, els cursos del CEFIRE, els LUDI SAGUNTINI, les jornades de Cultura Clàssica, els seus
somnis, els consells sobre gastronomia, el seu somriure....
I res millor que fer-ho amb les paraules del començament de l'Ascètica de Kazantzakis, que de segur li agradarà sentir al nostre inmortal missatger.
Venimos de un abismo tenebroso; vamos a parar a un abismo tenebroso; al espacio luminoso intermedio llamamos Vida. Al punto que nacemos, empieza el regreso; a un mismo tiempo, la partida y el retorno; morimos a cada instante.
Por eso muchos han proclamado: el objeto de la vida es la muerte.
Mas luego que nacemos, comienza el esfuerzo por crear, por componer, por convertir en vida la materia; nacemos a cada instante.
Por eso muchos han proclamado: el objeto de la efímera vida es la inmortalidad.