La llum que crema (pars secunda)

De la versió del mite de Prometeu que va fer Várnalis ja n'hem parlat en un post anterior. En ella Momos ascolta el diàleg que, des de dalt de la creu, tenen Prometeu i Jesús. A banda banda de qüestionar amb un tò irònic els principis de la fe cristiana, així com l'existència de veritats absolutes, el diàleg permet a l'autor denunciar amb un cert tò amarg la inmoralitat de la societat, la ingratitut, la mesquinesa, la traició, la injustíca o el triomf de la llei del més fort.

Prometeu.: Què? Estàs dient-me que els homes et van crucificar? Quina classe de déu ets doncs? A mi em van clavar ací els deus. I molts a més a més. Com vas deixar que et posaren les mans al damunt els humans? Baixa immediatament d' ací. Eres una vergonya per a la nostra estirp divina.

Jesús: Als meus deixebles els afonaran amb claus els peus sota la terra i ells caminaran novament. Jo podria fàcilment baixar de la meua creu, però no vull. Vaig vindre al món precisament per tal de morir.

Prometeu: Amb quin motiu?

Jesús: Per a salvar-los.

Prometeu: Als hebreus? Doncs què bé! Com si no els coneguera jo als hebreus! Quan estava lliure i era jove vaig caure una vegada al seu país. Què pesta! … Mentiders, patriotes i beats, venen pàtria i déu per quatre xavos.

Momos: Potser els grecs són millors?

Prometeu: Pitjor. Els deus grecs, eixos sí que són els millors. Més bells, més intel·ligents, més valents. Fartons i femellers com el que més.

Momos: Va vindre a salvar també als grecs.

Prometeu: Dons la porta clara!

Momos: Salvarà tota la humanitat!

Prometeu: Jo els vaig salvar una vegada i fixa’t ara. Ja estaven bé quan els vaig modelar amb fang. Per què se m’ocorreria donar-los també esperit? Cóm eren en realitat al principi! Peluts de cap a peus, amb els ulls pegats al nas… Amb els braços mes llargs que els peus s’arrossegaven per terra... iguals que simis. Vaig robar el foc de l'Olimp i els hi vaig portar. Els vaig donar la raó i la llengua. Els vaig pujar a lo més alt, fins als deus. I ells em van trair. Amb la raó van descobrir l’engany i la ingratitud. Amb la llengua la mentida i més mentida. I què els demanava com a recompensa? Que m’ajudaren contra Zeus per a fer-me amb el poder del món i que m’honraren molt més que a ell, perquè crec que ho valc. Però quan Zeus els va preguntar, llampegant amb tota la seua fúria, “qui vos va donar el meu foc diví?”, “Prometeu, Prometeu!”, van cridar tots al mateix temps, i milers de dits plens de verí em senyalaren al tirà. Amb les seues mans i dents van ajudar a Forca i Violència a agafar-me i lligar-me amb cadenes.

Momos: No tenen ells la culpa.

Prometeu: No? Qui doncs? Zeus?

Momos: Tu mateix.

Prometeu: Jo?

Momos: Sí, tu, perquè vas ser derrotat. Si hagueres vençut a Zeus, llavors tots estarien de la teua part, deus i homes. Tots t’ajudarien a capturar el teu enemic i a encadenar-lo. … I ara tots l’haurien oblidat, com t’han oblidat a tu. Potser no ho sabies? Els vençuts mai tenen raó. La multitud indecisa sempre es posa de part dels vencedors. Fins al dia de hui la història del món es la història dels vencedors.