diumenge, 10 de juny de 2007

Mentres estigues viu

"No som res", escoltem sovint quan perdem un familar o amic volgut. A l'instant, però, ho oblidem i pensem que sí som algú i continuem complicant-nos la vida i complicant-li-la als demés. Forma part de la fràgil naturalesa humana.

Als antics grecs els passava el mateix. Un testimoni interessant és el conegut Epitafi de Sikilos, un dels pocs textos antics amb anotacions musicals que ens han arribat. Es tracta d’un “escoli” o cançò convival d'aquells que entonaven els grecs als symposis, que parla del sentit de la vida i la necessitat de viure intensament, sense angoixes, abans que arribe el final.
Es tracta d'una estrofa de quatre versos que porta sobre la lletra els símbols alfabétics propis de la música vocal de l'època. Curiosament l’escoli fou gravat en una columna funeraria (del tipus que trobem, per exemple, al Ceràmic), dedicada al s. I d. C. per Sikil (no se sap si al seu fill Euterp o a la seua dona Euterpe), descoberta en 1883 en Asia Menor i avuí a Copenhague.

Vos transcric el text amb un intent de traducció (s'admitixen propostes de millora). Vos deixe també dos versions de musicòlegs diferents per a que l'escolteu, la de Gregorio Paniagua (gràcies Ana) de 1979 i aquesta més recent que trobe en el portal del Centre de Tradició Musical Grega Lyravlos.

ΕΙΚΩΝ Η ΛΙΘΟΣ ΕΙΜΙ
ΤΙΘΗΣΙ ΜΕ ΣΕΙΚΙΛΟΣ ΕΝΘΑ
ΜΝΗΜΗΣ ΑΘΑΝΑΤΟΥ ΣΗΜΑ ΠΟΛΥΧΡΟΝΙΟΝ
ΟΣΟΝ ΖΗΣ ΦΑΙΝΟΥ
ΜΗΔΕΝ ΟΛΩΣ ΣΥ ΛΥΠΟΥ
ΠΡΟΣ ΟΛΙΓΟΝ ΕΣΤΙ ΤΟ ΖΗΝ
ΤΟ ΤΕΛΟΣ Ο ΧΡΟΝΟΣ ΑΠΑΙΤΕΙ

UNA IMATGE SOC EL MARBRE
EM DEDICA SIKIL ACI
DE LA MEMORIA IMMORTAL SENYAL DURADERA

MENTRES ESTAS VIU, FES-TE VEURE
NO TINGUES MAI CAP PENA
VIURE ÉS PER A POC
EL FINAL EL TEMPS RECLAMA