dilluns, 5 de febrer de 2007

Cóm ser més humans?

No sóc lector habitual de la premsa, i menys de la premsa local. Els diumenges que fa bon temps, però, m’agrada seure al parc per llegir alguna noticia. Ahir vaig comprar el Ciudad de Alcoy i la revista Historia del National Geographic, que porta un article sobre Homer, però me’n vaig pujar a casa perquè va començar a ploure.

Vaig deixar la revista per a la guàrdia de hui dilluns i vaig fullejar ràpidament el diari, bàsicament per veure si sortia algun conegut i consultar la cartellera dels cines “de roses” que tenim al poble. Com m’interessa poc saber si van a posar bancs de pedra en el carrer Sant Miquel, tant me fa la polèmica sorgida al voltant de la reobertura d’uns equatorians de l’antiga discoteca el “Búho”, si puja o baixa l’Alcoiano, o si les empreses de seguretat i portes blindades estan satisfets pel descens en el nombre de robatoris, em vaig detindre en la secció d’Opinió. Al costat d’uns articles interessants en aquesta secció dels diumenges el cura de la parròquia El Salvador contribueix amb unes Reflexiones desde la Fe que no tenen desperdici.

El 12 de Novembre havia llegit ja un article seu que em va deixar perplex. En aquella ocasió D. Francisco Claramunt feia una “Llamada para todos” en la que ens recordava que, a banda del sants canonitzats per l’església, i ha d’altres anònims, que viuen diàriament en l’heroisme de les virtuts humanes i cristianes, als quals deuríem imitar: “allí està aquella heroica madre de familia, que se entregó con generosidad a su esposo y a sus hijos; y aquella peluquera que atendió exquisitamente a sus clientes y ofreció con sentido sobrenatural a Dios su trabajo” y seguix amb altres oficis:”y aquel campesino, que realizó con dedicación su trabajo en el campo, con sentido de servicio, y aplicó las mejores técnicas agrícolas”, acabant amb un altre pilar de la societat: “y aquel profesor, que preparó con exquisito esmero sus clases y atendió solícitamente a sus alumnos, y ofreció a Dios su trabajo.”

Quan ja hem superat a Occident lo del gineceu fa segles, aquest bon home de Déu estava entronitzant el patriarcat? Qui li deu tallar el monyo? Haurà vist, per cas, la pel·lícula “El marit de la perruquera”? Estaria pensant, potser, en els Treballs i els Dies d’Hesiode quan parla del camperol ? Jo intente atendre sol·lícitament els meus alumnes i les meues alumnes, i els qui em venen expulsats durant la guàrdia també, però no oferisc el meu treball a ningú, doncs amb esforç me l’he guanyat. Aquestes foren les meues reflexions des de la ironia.

Vaig pensar enviar un escrit al diari per manifestar amb més seriositat la meua indignació davant aquestes paraules “retòriques”. Ho vaig deixar córrer, perquè suposava que no li donarien eixida i perquè, potser, les desafortunades reflexions del pare Francisco no havien estat fruit d’una meditació responsable. Però ahir em va tornar a sorprendre. Ara ja no necessite dirigir-me al diari per fer públic el meu parer, doncs dispose del blog!

L’article d’aquest diumenge 4 de Febrer versava sobre la condició humana. En ell el pare D. Francisco ens explicava resumidament quines són les claus per poder ser més humans. Recolzant-se en un informe de la Fundación Heritage –per als qui no la coneixen, es tracta d’una organització de la dreta catòlica nord-americana que exalta els valors cristians tradicionals de la societat dels EEUU, contraria al laïcisme, però partidària del neoliberalisme econòmic a ultrança, i que justifica, a més a més, l’agressió militar d’aquest país arreu del món– el pare Claramunt sosté que la religió té enormes beneficis socials i un gran paper humanitzador.

Concretament diu, entre altres veritats absolutes que demostren els “estudis científics” abans esmentats, que els fidels senten major satisfacció en llurs relacions conjugals i que els homes que assisteixen amb regularitat als serveis religiosos cauen en el maltractament a la dona un 50% menys que els que no ho fan. A més a més son menys propensos a portar pistoles, recorren molt menys a l’homicidi i al suïcidi, doncs tenen prou més autoestima i menys estrès o depressió, i tot degut a que l’increment en la pràctica religiosa sincera implica gaudir d’un sentit més optimista de la vida, ajuda a reduir el consum d’alcohol, drogues i tabac, sent d’aquesta manera un factor decisiu a l’hora de prolongar la vida.


I jo em pregunte ara ¿l’altre 50% dels creients que són més propensos a maltractar les seves dones serà, potser, perquè no assisteixen amb la suficient regularitat a missa? ¿o es tracta, potser, del 50% dels creients que practiquen una fe no cristiana? ¿son aleshores uns desgraciats els ateus? ¿ja no cal que seguisca practicant natació?


Coincidisc amb Protàgores quan deia que es impossible determinar si existeixen o no els deus, ni es pot saber quin es els seu aspecte, perquè molts són els obstacles que ho impedeixen, com ara la falta d’evidència i la vida humana en sí mateix, per la seva brevetat. Com a l’agnòstic sofista, m’interessa també la religió en tant que fenomen social que determina el comportament de la massa i neutralitza l’ésser humà com a individu i els seus instints naturals. A diferència de la Grècia clàssica, on no hi havia dogma i tan sols calia complir de tant en tant amb els deus olímpics realitzant els rituals establerts, en la nostra societat les religions han fet que els homes actuen sovint en funció d’una suposada recompensa i baix la por d’un possible càstig. Quant més creient ets millor es suposa que tractaràs el teu pròxim per tal de guanyar-te el cel. El suïcidi està mal vist, perquè el teu cos no és teu i al món venim a patir, com Crist. El món està ple de pecats i temptacions malignes que hem d’evitar. I quan més siguin de las nostra colla, millor, òbviament.


Hi ha, però, una altra manera d’entendre la humanitat. Els clàssics ja ho van fer. Com el tràgic Èsquil crec que els homes, gràcies al foc que va robar Prometeu de Zeus, disposem de l'enteniment necessàri per gaudir de la natura i del que ens envolta, buscant en la felicitat dels demés la nostra pròpia, vivint sense prejudicis ni advertències d’esglésies que ens dicten allò que no hem de fer sota perill de cometre una falta per la que haurem de respondre en el més enllà. Serem més humans quan siguem més lliures. I per a poder arribar-hi a la llibertat absoluta, com deia Kazantzakis, “em de posar proa a l’abisme serenament, sense esperança, amb valentia, i dir: no existeix res!”


Entenc ara que molts companys busqueu en la sala de professors els diaris per passar la guàrdia fent sodokus.