Molts vos pregunteu sovint quines són les diferències entre el grec de Plató i el que parlen hui a Grècia. Per simplificar podríem dir que són diferències semblants, salvant les distàncies, a les que trobem entre llengua d'Ausiàs March i la que nosaltres parlem. Posem, però, exemples més aclaridors. I ho faré aprofitant una noticia important per a la ciència, que vaig sentir l'altre dia per la televisió i que ha passat quasi desapercebuda.
La revista Science ha seleccionat un treball realitzat a la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla com un dels descobriments del 2006. L'estudi d'aquestos investigadors espanyols demostra que les anomenades "sinapsis" -en neurologia designen els llocs on entren en contacte les cèl·lules nervioses o neurones- potencien la intensitat dels seus contactes elèctrics durant el procés d'aprenentatge i memòria.
¿Quina és la etimologia d'aquest terme?
Si busqueu per Internet la paraula, la trobareu amb y grega o amb i llatina, fins i tot com "psinapsis"! El terme en qüestió pronunciat pel científic responsable de la particular investigació sonava algo així com "sinási", la qual cosa, potser, dificultava una mica la comprensió del terme. No es tracta de σύνταξις, terme lingüístic que tots coneixeu, ni tampoc de σύναξις, que significa reunió, assemblea o congregació, sinó de σύναψις.
Es tracta d'un substantiu abstracte derivat del verb compost συνάπτω. El simple ἅπτω tenia el significat bàsic d'enllaçar, ajuntar, en sentit literal o figurat. S'emprava normalment en la veu mitja (ἄπτομαι) com sinònim de tocar, agafar, tindre comerç carnal amb algú, emprenyar-se amb algú o, fins i tot, encendre's. Vos sembla lògica la evolució semàntica del verb, veritat? Quan se li afegia la preposició σύν precisava encara més el sentit de participació, més o menys pacífica, en l'acció. D'ací les expressions: συνάπτω χεῖρας donar la mà, συνάπτω στόμα besar, συνάπτω γάμους contraure matrimoni, συνάπτω μάχην entrar en combat, etc.
Σύναψις originàriament significava punt o lloc de contacte, enllaç, connexió. La paraula en qüestió no pareix que tinguera, però, un ús massa freqüent. Al Perseus, una base de dades extensa amb textos clàssics digitalitzats, veureu que l'empraven, entre altres, Plató o Aristòtil. En el primer autor té connotacions de caràcter intel·lectual o metafísic, quan parla, per exemple, de ἡ σύναψις αἰσθήσεως πρὸς διάνοιαν, és a dir, la connexió del sentit amb la ment. Per la seua part Aristòtil emprava sovint el terme aplicat a l'anatomia. El mestre d'Alexandre menciona, per exemple, en parlar de les parts dels animals, el punt de contacte del fetge amb la vena gran, en grec ἡ σύναψις τοῦ ἥπατος τῇ μεγάλη φλεβί. En època hel·lenística adquireix sovint el significat de contacte carnal o el de conspiració i insidia. Amb aquest últim sentit s'empra, per exemple, en la llengua de l'Antic Testament.
No es tracta, per tant, d'un neologisme en sentit estricte, com pareix indicar la wikipedia, sinó d'un préstec del grec antic, re-introduït amb nous matisos pels científics de finals del s. XIX.
El terme existix encara en grec modern. S'ha simplificat morfològicament (al singular els mots en diftong de la tercera declinació s'han convertit en femenins de la primera; el tipus πόλις, -εως, per exemple, ha esdevingut πόλη, -ης), però seguix tenint un significat similar: σύναψη pot ser el punt de connexió entre elements homogenis -es parla, per exemple, de νευρικές συνάψεις, és a dir, connexions nervioses-, o bé l'acció mateixa de connectar o ajuntar elements, normalment en les expressions heretades del grec antic com σύναψη γάμου contraure matrimoni, σύναψη συμφωνίας firma d'un acord, σύναψη ειρήνης firmar la pau, etc.
També existix encara el verb συνάπτω, tot i que té un ús prou restringit. L'emprem, per exemple, quan adjuntem un arxiu al correu. El participi de perfecte passiu συνημμένος, designa el document adjunt. El verb simple ἅπτω ja no s'empra en la veu activa, però sí en la veu mitja άπτομαι, normalment en 3ª sing. i sempre regit de genitiu. Ex.: το ερώτημα άπτεται της ουσίας του θέματος voldrà dir: la qüestió tracta, aborda l'essència del tema. També han perviscut el derivat η αφή tacte - d'ací φακοί επαφής lents de contacte- i l'adjectiu απτός tangible.
A molts vos sonarà el verb προσάπτω (és el que fa l'amic Diceòpolis amb els bous). També aquest s'ha mantingut en grec modern, però amb el significat d'acusar, inculpar o atribuir. Hi ha d'altres verbs compostos de la mateixa arrel que s'han mantingut en grec modern, per exemple εξάπτω excitar, exaltar, εφάπτομαι tocar-se dues coses, limitar amb, etc.
A banda d'aquestos verbs, que podrien considerar-se cultismes de la llengua grega moderna, la major part dels verbs antics amb desinència -άπτω han esdevingut verbs en -άβω. Per analogia amb l'aorist dels verbs en labial sonora, com ara τρίβω, aorist ἔτριψα, els antics verbs com ἀνάπτω encendre -d'ací αναπτήρας encenedor-, ῥάπτω cosir -d'on surt συρραπτικό grapadora-, σκάπτω excavar, remoure, es transformaren en ανάβω, ράβω i σκάβω. Del mateix mode βάπτω, aor. ἔβαψα, enfonsar, tenyir un objecte aplicant-li un color o submergint-ho en líquid amb colorant -d'ací ve βαπτίζω- va passar a βάφω, seguint el paradigma de ἀλείφω, aor. ἄλειψα.
La revista Science ha seleccionat un treball realitzat a la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla com un dels descobriments del 2006. L'estudi d'aquestos investigadors espanyols demostra que les anomenades "sinapsis" -en neurologia designen els llocs on entren en contacte les cèl·lules nervioses o neurones- potencien la intensitat dels seus contactes elèctrics durant el procés d'aprenentatge i memòria.¿Quina és la etimologia d'aquest terme?
Si busqueu per Internet la paraula, la trobareu amb y grega o amb i llatina, fins i tot com "psinapsis"! El terme en qüestió pronunciat pel científic responsable de la particular investigació sonava algo així com "sinási", la qual cosa, potser, dificultava una mica la comprensió del terme. No es tracta de σύνταξις, terme lingüístic que tots coneixeu, ni tampoc de σύναξις, que significa reunió, assemblea o congregació, sinó de σύναψις.
Es tracta d'un substantiu abstracte derivat del verb compost συνάπτω. El simple ἅπτω tenia el significat bàsic d'enllaçar, ajuntar, en sentit literal o figurat. S'emprava normalment en la veu mitja (ἄπτομαι) com sinònim de tocar, agafar, tindre comerç carnal amb algú, emprenyar-se amb algú o, fins i tot, encendre's. Vos sembla lògica la evolució semàntica del verb, veritat? Quan se li afegia la preposició σύν precisava encara més el sentit de participació, més o menys pacífica, en l'acció. D'ací les expressions: συνάπτω χεῖρας donar la mà, συνάπτω στόμα besar, συνάπτω γάμους contraure matrimoni, συνάπτω μάχην entrar en combat, etc.
Σύναψις originàriament significava punt o lloc de contacte, enllaç, connexió. La paraula en qüestió no pareix que tinguera, però, un ús massa freqüent. Al Perseus, una base de dades extensa amb textos clàssics digitalitzats, veureu que l'empraven, entre altres, Plató o Aristòtil. En el primer autor té connotacions de caràcter intel·lectual o metafísic, quan parla, per exemple, de ἡ σύναψις αἰσθήσεως πρὸς διάνοιαν, és a dir, la connexió del sentit amb la ment. Per la seua part Aristòtil emprava sovint el terme aplicat a l'anatomia. El mestre d'Alexandre menciona, per exemple, en parlar de les parts dels animals, el punt de contacte del fetge amb la vena gran, en grec ἡ σύναψις τοῦ ἥπατος τῇ μεγάλη φλεβί. En època hel·lenística adquireix sovint el significat de contacte carnal o el de conspiració i insidia. Amb aquest últim sentit s'empra, per exemple, en la llengua de l'Antic Testament.
No es tracta, per tant, d'un neologisme en sentit estricte, com pareix indicar la wikipedia, sinó d'un préstec del grec antic, re-introduït amb nous matisos pels científics de finals del s. XIX.
El terme existix encara en grec modern. S'ha simplificat morfològicament (al singular els mots en diftong de la tercera declinació s'han convertit en femenins de la primera; el tipus πόλις, -εως, per exemple, ha esdevingut πόλη, -ης), però seguix tenint un significat similar: σύναψη pot ser el punt de connexió entre elements homogenis -es parla, per exemple, de νευρικές συνάψεις, és a dir, connexions nervioses-, o bé l'acció mateixa de connectar o ajuntar elements, normalment en les expressions heretades del grec antic com σύναψη γάμου contraure matrimoni, σύναψη συμφωνίας firma d'un acord, σύναψη ειρήνης firmar la pau, etc.
També existix encara el verb συνάπτω, tot i que té un ús prou restringit. L'emprem, per exemple, quan adjuntem un arxiu al correu. El participi de perfecte passiu συνημμένος, designa el document adjunt. El verb simple ἅπτω ja no s'empra en la veu activa, però sí en la veu mitja άπτομαι, normalment en 3ª sing. i sempre regit de genitiu. Ex.: το ερώτημα άπτεται της ουσίας του θέματος voldrà dir: la qüestió tracta, aborda l'essència del tema. També han perviscut el derivat η αφή tacte - d'ací φακοί επαφής lents de contacte- i l'adjectiu απτός tangible.
A molts vos sonarà el verb προσάπτω (és el que fa l'amic Diceòpolis amb els bous). També aquest s'ha mantingut en grec modern, però amb el significat d'acusar, inculpar o atribuir. Hi ha d'altres verbs compostos de la mateixa arrel que s'han mantingut en grec modern, per exemple εξάπτω excitar, exaltar, εφάπτομαι tocar-se dues coses, limitar amb, etc.
A banda d'aquestos verbs, que podrien considerar-se cultismes de la llengua grega moderna, la major part dels verbs antics amb desinència -άπτω han esdevingut verbs en -άβω. Per analogia amb l'aorist dels verbs en labial sonora, com ara τρίβω, aorist ἔτριψα, els antics verbs com ἀνάπτω encendre -d'ací αναπτήρας encenedor-, ῥάπτω cosir -d'on surt συρραπτικό grapadora-, σκάπτω excavar, remoure, es transformaren en ανάβω, ράβω i σκάβω. Del mateix mode βάπτω, aor. ἔβαψα, enfonsar, tenyir un objecte aplicant-li un color o submergint-ho en líquid amb colorant -d'ací ve βαπτίζω- va passar a βάφω, seguint el paradigma de ἀλείφω, aor. ἄλειψα.
Me alegro que te hayas decidido a cambiar la apariencia, así está muchísimo mejor.
ResponElimina