diumenge, 22 de febrer de 2009

The Reader: un emotiu referent homèric

"¿Cuánto puede equivocarse uno?"
Aquesta es una de les reflexions finals que fa el protagonista de "El Lector".
Crec que jo no m'enganye si afirme que es tracta realment d'una de les millors pel·lícules de l'any, potser lo més interessant que está projectant-se aquestos dies en els nostres "cines de palomitas" d'Alcoi. Els actors están molt convincents, la història molt ben narrada i la trama força emocionant.

El film está basat en l'homònima novel·la de Bernhard Schlink. A diferència d'altres obres inspirades en la Segona Guerra Mundial, ací el tema de l'holocaust nazi está tractat des d'una nova perspectiva. Els morts i els camps d'extermini es presenten com a fatal resultat en alguns casos de la ignorància i la por, errors que no eximeixen de responsabilitat, però que ens poden arribar a qüestionar la fràgil linea que separa llei i moral, sobre tot si som capaços de reconèixer els errors propis. El nazisme n'és doncs el rerefons de la història, un pretext per contar el que passa abans i després de la guerra entre dos persones de classes socials diferents i d'edats diferents , però als qui Eros i la Fortuna unixen durant un estiu.


El jove Michael Berg, fill d'una acabalada familia alemana, descubreix l'amor en casa de Hanna Schmitz, una humil i solitària cobradora de bitllets del tranvia. Al seu torn aquesta descobreix el plaer de viatjar amb la fantasia i la literatura. Michael començará a mostrar-li altres mons a la seua amant amb una peça clàssica, l'Odissea.

Al llarg del film s'ascolta un parell de vegades l'inici de les aventures de l'heroi homèric. Hi ha a més a més una escena en la que el protagonista fa un parell de cites en llatí i en grec que ens venen a mostrar la capacitat de seducció del llenguatge i el misteri de les paraules, així com, indirectament, la importància dels clàssics com a font essencial de coneixement.

Però el referent literari va més enllà, está en la estructura mateixa de l'obra. Crec que l'autor ha tingut en ment l'idea esencial de l'Odissea com viatje cíclic. De fet el mestre d'escola de Michael comenta a classe que Homer el que vol presentar no és tant un heroi en el seu afany per tornar a casa, sinò la importància de l'aprenentatge mitjançant les experiències. I entre aquestes están també els errors, dels quals s'apren sempre una lliçò, tot i que de vegades massa tard. Perquè, com acaba rexoneixent la pròpia protagonista condemnada a cadena perpètua, allò que al final compta, per a bé o per a mal, no és el que sentim, sinò allò que fem.

Com Odisseu quan arriba finalment a Ítaca i troba el seu fill Telèmac, Michael, convertit ja en una advocat de prestigi, torna al seu lloc d'origen per retrobar-se amb la seua filla. En una emotiva escena d'anagnòrisi davant la tomba de Hanna, la jove reconeix per fi al seu pare. Michael-Odisseu obrirá aleshores el seu cor per contar-li com va descobrir l'illa de Hanna-Calipso, i com la llei de vida-Zeus el va portar cap altres indrets.

4 comentaris:

Manolo ha dit...

Recorde que, en publicar-se la novel·la, hom va destacar la diversitat de sentiments i lectures que podien extreure's de tan poques pàgines. És mèrit de la pel·lícula que continue donant peu a moltes interpretacions. Salut.

Santi ha dit...

Certament, una obra que fa pensar molt i molt ben narrada.
Potser la podriem recomanar als respectius clubs de lectura!
Gràcies per la visita.
Salutem

Susana ha dit...

Vaig a recomanar-la als meus alumnes perque vaig anar ahir a vore-la i hem va semblar una mirada des de un altre punt de vista del holocaust que fa pensar en la esència humana i en cóm no fer les coses massa tart. Molt poètica i trista, si. M´agradat molt el teu comentari.

santi ha dit...

Són d'eixes pel·lícules tendres que et fan patir, però que quan ixes del cinema et provoca la tentació d'abraçar tothom.
S'agraix el comentari.
Petons